Riure

He llegit que el filòsof Immanuel Kant deia que Déu ha concedit als humans tres dons per poder suportat les vicissituds de la vida: el riure, la son i l’esperança. Probablement Darwin opinaria que si l’espècie no disposés d’aquests tres dons “adaptatius” probablement no li sortiria a compte continuar existint i es negaria a reproduir-se. L’univers, tal i com fou i tal com serà d’aquí a uns milions d’anys, serà un immens espai silenciós puntuat només pels xocs de meteorits o per les colossals explosions dels estels quan arriben a la seva fi. Segons el que sabem, doncs, la història té un final clar: l’extinció. Cap consciència, probablement, s’adonarà de l’esplèndid panorama que nosaltres, petites espurnes d’existència entre infinits d’inexistència, ara som capaços de gaudir.

En parlo amb l’amic Max al bany de vapor del gimnàs. Sempre amb aquesta mirada un pèl trista i, de vegades, molt de tant en tant, amb aquest esbós de somriure d’infant apallissat quan li donen un caramel inesperat... Alguns cops quan entro al bany de vapor i està sol, me'l tobo en un racó, abraçat al genolls i amb els ulls tancats. Si no em veu no li dic res fins que ell s'adona de la meva presència. De vegades penso que plora perquè li surten de tant en tant uns petits gemecs...

Em fa tot de consideracions que no reprodueixo perquè realment mostren una cultura inusual i uns coneixements que em plauria tenir. En resum, em ve a dir, es evident que el motor de la nostra acció es repenja d'alguna manera en l'esperança. La mort de l'esperança és l'envelliment definitiu, el moment en què un comença a adreçar la mirada només enrere perquè de futur o no n'hi ha, o ja no interessa. Em fa tot de filosofia sobre el riure i el somriure com el moment en què l'espècie humana contrapunteja el dolor i troba una mena de purificació interior que l'equilibra amb la vida. Ah!, diu, i sort en tenim que de vegades podem dormir... perquè com diuen els francesos la nuit est une bonne conseillere...

Reconeix que li costa riure i que cada cop troba menys coses que li facin gràcia. I reconeix que li és un problema, perquè quan recorda les vegades que ha rigut, ha estat conscient que li alliberava d’alguna manera una tensió estranya que el posseeix sempre com un soroll de fons de l’ànima que mai no el deixa tranquil. Pel que fa a l’esperança em confessa que fa temps que no en té pas massa i que es limita només a demanar que les coses continuïn com estan i que no empitjorin. Amb això ja es donaria per pagat.

--I el dormir què? –que li pregunto—

Esbossa un somriure obert i em diu:

--Això encara, però sovint amb una o mitja pastilleta...