Trasbals

Parlava amb el Max sobre el sofriment que trasbalsa tantes persones... sobretot quan aquest patiment toca de la vora persones que coneixem i que apreciem de cor. En Max s'ha quedat una estona pensatiu i, sense mirar-me, s'ha posat a recitar:

--"Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d'infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir. (...) Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar".

--Aquest fragment poètic --m'ha dit-- està recollit en el llibre bíblic de Cohèlet. Amb paraules senzilles descriu profunditats perennes de la condició humana. Potser l’única saviesa que podem assolir, tòfol, consisteixi a saber aprofitar el temps de riure i de dansar i a confiar que el temps de plànyer-se i de plorar passarà avall i es convertirà en record.

--Però com li puc dir això a la persona que pateix? Només li puc dir que confiï en el temps?

--Quan la plenitud a la que ens sentim cridats s’esberla i el sofriment creix fins a senyorejar les hores del nostre temps de manera que ens sentim trasbalsats, no tenim altra sortida que viure el do innat de l'esperança i, fet tot el que està a les nostres mans per combatre'l, creure amb totes les nostres forces que el dolor serà vençut i que retornaran els temps de riure i de dansar.

Dec haver fet una cara escèptica... perquè m'ha mirat, ha somrigut --cosa que no sol fer-- i m'ha etzibat:

--No hi donis més voltes: és l'únic camí.