Slumdog

Divendres sant. Jesús, més o menys cap al migdia, a l’hora nona de fa gairebé dos mil anys, exclamà tot està consumat, girà el cap i expirà. Així acaba la descripció de la passió de l’evangelista Joan. En aquest moment de la lectura, la comunitat fa silenci i s’agenolla. No hi ha res a pensar llevat del fracàs... Just en aquest moment, m’han vingut al cap les imatges duríssimes del film Slumdog millionaire. No ignorava aquesta realitat però les imatges me l’han feta molt més dolorosa. Misèria i mal... dominen i triomfen encara que hi hagi també amor i bé...

Etimològicament un «slumdog» es pot traduir per «gos de tuguri» o «gos de barri pobre», és a dir, un pària, un desgraciat sense recursos materials ni culturals… Jesús havia vingut a predicar-los la bona nova, el Regne de Déu (un lloc o moment en el qual, segons Pau, regnarà la pau, la justícia i l’alegria) i el camí per construir-lo. I tot acaba en fracàs... i encara, després de dos mil anys, la pífia i el fracàs són presents d’una manera espantosa. Hem progressat molt poc d’aleshores ençà. Ens hem perdut...

En la mort de l’innocent Jesús ritualitzo avui el fracàs, la consciència de la mort, el sepulcre com a punt final de la vida, de tota vida. El triomf, si més no aparent, del mal i de la mort. I d’aquesta capacitat de l’espècie per equivocar-se i errar de manera contínua en l’intent de la fraternitat universal, fraternitat o amor fratern que, es vulgui o no, es troba en el moll de l’os del missatge cristià com a valor suprem a assolir...

El Max m’ha dit que, tanmateix, cal recordar allò de Kant, del riure, la son i l’esperança, en concret aquesta darrera... la de la Pasqua...

De tota manera no em costa gens viure el divendres sant... és la pura vida.