30 de març de 2009

Art i revelació


Definir el concepte d’art és molt difícil. Bé: impossible. Tots els intents que he fet per acotar-ne el significat amb els meus alumnes s’han saldat en fracàs. Al final he optat per la definició de Dino Fromaggio: art és allò que les persones anomenen art. Hi ha propostes verbals, plàstiques, musicals, de moviment, de construcció, etc. que estan dotades d’un “plus” que anomenem “aristicitat” i que tampoc no sabem definir.

Llegeixo avui que l’art i la filosofia podrien ser formes de revelació.

El món i l'univers, per més que la ciència els estudiï i en desvetlli coneixements progressius, és de naturalesa enigmàtica. És possible, doncs, que hi hagi un significat que es trobi enllà de la percepció de l’enigma. Una bona imatge d'accés a l'enigma seria l’antic “revelat” de les fotografies. El negatiu conté una “veritat” que no es veu. Per descobrir la realitat que s’hi amaga cal entrar en la “cambra obscura”. I allí, a través de diversos procediments químics allò que no es veia a simple vista va apareixent als ulls.

Les religions com diu Xavier Melloni (Escletxes de realitat) serien aquestes cambres obscures on a través de diversos procediments (sistema de creences, textos, rituals, símbols) es revela una realitat que es troba enllà de la percepció i del pensament. Assolim el coneixement d’una part del Misteri. Sigui per la via d’un Ésser transcendent que es revela o sigui, com dirien les religions orientals, un procés d’il•luminació o desvetllament interior, el cas és que es produeix un accés a una realitat nova, existent, que sol transformar la persona que l'experimenta o que segueix el mediador que ha tingut l'experiència.

Melloni, però, va encara més enllà i ens proposa considerar que l’art i la filosofia serien també formes de “revelació” en la mesura que una troballa artística o intel•lectual té també una dimensió de cosa “donada”, “concedida”... i suposa també un accés enllà del que es percep. La mateixa raó pot ser considerada com una eina intel•lectiva concedida per accedir a la realitat a una les seves parts que la constitueixen.

Pensava, però, en l’art com a revelació després d’haver col•laborat a interpretar en el Palau de la Música la magnífica cantata “He mirat aquesta terra” sobre poemes d’Espriu composta íntegrament pel Ricard Gili. D’una banda jo mateix, com un més dels intèrprets, vaig tenir la sensació d’accedir realment a un estat diferent de la realitat seguint el "mediador", és a dir, el creador. Però el que realment em va deixar perplex va ser la resposta del Ricard quan li vaig preguntar d’on havia tret aquell devessall de notes esplèndides, magnífiques, que no existien fa un any... Em va mirar amb esguard sincer i em va dir: no ho sé, de debò, tòfol, no ho sé... Si m’arriben a dir algun dia que jo faria el que ara hem interpretat t’asseguro que no m’ho hauria cregut. Ha estat com una febre...

Potser té raó Melloni... l’experiència artística és una forma de revelació, una forma d’accés a un altre estat de la realitat. ¿No ho creus?