"Esperance et espoir"

Em trobo el Max a la cua de la caixa del Super. Com sempre té la mirada absent i ni s’adona que sóc al seu costat. Mormola una lleu melodia amb els llavis, molt baixeta. El Max toca molt bé el saxo. Li agrada el jazz clàssic. L’he sentit més d’un cop amb un conjuntet de jazz local i sempre m’ha sobtat com, essent silenciós i de poques paraules, és capaç de treure un so vellutat, tan ample i tan càlid... i fins i tot apassionat! Em plau veure’l tocar: tanca els ulls i sembla que li vessi l’ànima per l’embocadura de l'instrument.

--Ep, Max...
--Ah hola!
--Segur que estaves pensant alguna melodia de jazz...

Somriu.

--No ben bé.
--Què feies?
--Pensava sobre l’esperança i per què els francesos distingeixen entre "espérance" i "espoir".
--Ostres! I això fent cua a la caixa del Súper!

Silenci i continuem fent cua. Jo em poso una mica nerviós.

--Va, vinga a què esperes! Explica-m’ho!

Somriu tot i tenir sempre aquests ulls tan tristos! Sovint m’ho diu: “estic maridat amb la tristesa”. Mai no he sabut, però, per què!

--És ben veritat que l’esperança és el regal de la divinitat. Fixa-t’hi, que viure, de fet, és esperar, espera de l’esdeveniment... En canvi un gos no espera res, no li cal esperança per viure... Jo crec que totes les persones, en siguin o no conscients, si poden viure és perquè “esperen”. Si tanques l’esperança, viure, de fet, és insuportable.

Interrompem la conversa: hem de pagar... Al carrer, però, ens aturem a la porta del súper –vivim en direccions contràries-- ... i continua parlant sense que jo li demani res.

--... i l’esperança, fixa’t-hi tòfol, comporta tres actituds: paciència –sempre cal esperar que "l’allò" definitivament arribarà; confiança en què obtindrem el que esperem i també, lògicament, tensió cap a un estat de benaurança que ens satisfarà d’una vegada per sempre.

En dir l’última frase ha incrementat una mica el to, com si li vibrés un xic l’emoció i ha deixat de mirar-me a la cara per adreçar l'esguard al buit. Pel seus ulls tristos m’ha semblat endevinar que porta a dins alguna mena de lluita entre l’esperança i la desil·lusió que no em vol confessar. En Max està condemnat per la metafísica...!

--I "l’espoir" què vol dir? –li dic per trencar una mica el silenci--.
--"L’espoir" és simplement un projecte tangible, la tensió cap a un projecte l'objecte del qual no surt de la Història.
--O sigui que "l’esperança" és confiança en la plenitud enllà del temps i de l’espai, i "l’espoir" és l’esperança petita, "tout court" que dirien els francesos, cap a un projecte concret i que cal aconseguir amb una mica d’esforç i tensió.
--Exacte.

I s'ha acomiadat, ha girat cua i se n'ha anat cap a la seva solitud.

Ves per on anant al Súper he après una cosa més. Topar-se amb el Max gairebé sempre és acabar amb algun embolic mental. No sé com s'ho fa , però no em deixa mai indiferent!