28 d’abril de 2009

Dolça natura


Avui ha fet una tarda primaveral. Amb en Max ens hem assegut sobre la gespa, recolzats en els arbres. Fem una mica de temps... Veure el parc, tan verd, em produeix una sensació de benestar. Li ho comento al Max.

-- La natura, com tu dius, tòfol, és un espectacle bellíssim, corprenedor… però...

I calla.

--Però que?—
li insisteixo--.

--Doncs que vista amb lupa la natura et pot arribar a aclaparar pel seu horror. La vida de la natura se sustenta sobre la mort i la destrucció d’una manera perpètua...

--Sí, alguna vegada he vist algun reportatge de lleones que persegueixen i queixalen sense pietat pobres gaseles herbívores...

-- No cal contemplar a la sabana africana com els depredadors carnívors assetgen i maten en fred una gasela per cruspir-se-la –m’interromp--. No, en qualsevol dels prats verds damunt dels quals ens estirem tot gaudint d’una suposada dolçor de la natura es desenvolupa una lluita per la vida caracteritzada per la crueltat. La 'mantis religiosa', per exemple, devora el mascle justament quan l’acaba de fecundar; en un altre racó l’aranya estrangula la mosca; el cercèrid –una mena de vespa—s’alimenta dels buprèstids, un escarabat de colors llampants... Ho fa amb tanta precisió que amb una triple agullonada li destrueix tres centres nerviosos, se l’enduu paralitzat i encara viu, i se’l va menjant a poc a poc respectant els centres vitals per conservar la seva víctima en vida fins a la darrera mossegada... el 'philantus', predador de les abelles, abans d’emportar-se la seva víctima li pressiona la boca, li fa vomitar la mel i li xucla la llengua quan agonitza...

--Bé, para, d’acord, no he dit res sobre la dolçor de la natura! –li faig amb un deix de fàstic a la veu--

--Aquest sord i constant carnatge per sobreviure s’esdevé arreu, a qualsevol racó... , en el prat, a la muntanya, en el mon aeri, en la profunditat de la mar... La natura, vista de la vora, fa feredat, és d’una crueltat despietada. Un sistema d’equilibris no només atroç sinó salvatge perquè destrueix sempre el més feble...

-- Però els humans...

--Els humans què? –em talla en Max-- ¿Has vist alguna vegada el que passa en un escorxador perquè et puguis cruspir després qualsevol melós de vedella? ¿Has sentit mai el crit agònic del porc en qualsevol festa popular de matança perquè tu puguis menjar pernil? Has contemplat mai com escalden en viu els pollastres perquè et puguis menjar la seva cuixa o les seves ales? Has pensat mai com ha des ser l’agonia per asfíxia del peix quan el treus de la mar? No res els humans! Els humans, a més, podem matar vida per plaer com els caçadors, les curses de braus, l'esport de tir al colom...

--Que estàs de mal humor Max?

--No especialment... simplement m’emprenya que la vida estigui tan mal muntada! La vida no és apta per a persones sensibles... Tu ves pensant en la dolçor de la natura... i procura no saber-ne res més...--afegeix amb aquest to pedant amb què sovint tracta les meves ingenuïtats de bona fe--.

Millor, certament, no saber de què va el zumzeig dels insectes que ja comencen a voleiar al nostre entorn... ah!, i em prometo que mai no faré una visita a un escorxador. ¿Em faig, doncs, vegetarià?

Si li ho pregunto al Max em dirà que cada cop que menjo un enciam o una pastanaga he arrencat vida violentament del seu cicle natural... Millor no preguntar-li res més avui...