"Amare"

Cada dia que passa em creix la convicció que el progrés racional del segle de les llums és del tot insuficient. I no ho dic tant pel valor que recentment s’atorga a les emocions sinó per la necessitat del mite en una societat sana. No pretenc pas defensar l’irracionalisme, ni de bon tros, però sí un cert equilibri entre la raó –-mai deixar-la sola perquè pot arribar a generar realitats abominables—-i el mite, és a dir, la paraula que afirma allò que resulta difícil d’estatuir si no és a través de la narració. El mite respon preguntes no formulades que ens omplen de significat; la raó ens respon preguntes que obren més portes i ens menen a un laberint inacabable i progressivament més complex on els significats són sempre provisionals i els sentits finals sempre se'ns escapen. Mite i "logos" s'han de vigilar mútuament.

M’ho diu sovint en Max: ens perfora la set d’alguna cosa infinita i mai no deixarem de perseguir el sant Greal. I si bé és veritat que el fracàs de la mort és una certesa no és pas l’única. N’hi ha una altra: l’amor. A més és una constant històrica.

--El verb llatí ‘amare’ –em va dir un dia en Max—procedeix del terme indoeuropeu ‘amma’ que vol dir “mare”. Sembla que mai ningú ha pogut superar l’amor de la mare i per això el significat d’estimar el van copiar d’aquí. Qui no estima ni és estimat es precipita cap el no-res. Per això els qui estimen i són estimats tenen la convicció gairebé indestructible que en algun lloc hi ha una porta de sortida a aquest altament imperfecte teatre de la vida. L'amor, és a dir el descentrament del jo per servir l'altre, no pot ser vençut per la caducitat vital.

Sovint les meves respostes al Max només poden ser silencis.