Eva

Una de les coses que més costa d’empassar per tenir una visió optimista de la vida és la quantitat de dolor present en el món dels éssers sensibles. No només pel disseny de la cadena tròfica de la vida fonamentada en la mort d'éssers vius per alimentar-ne d’altres, ni tampoc per l’adaptació cruel del més fort i la marginació, mort o extinció del més feble, sinó pel mal i l’aflicció inevitables en la condició humana. Mals i dolors atzarosos i gairebé sempre injustos... És el tema recorrent del Max...

Vaig topar-me ahir amb el Max al gimnàs. Era al damunt de la bicicleta estàtica i estava parlant amb l’Eva, que pedalava també al seu costat. Els vaig saludar i vaig veure que parlaven d’aquest tema... (Últimament el Max amb això és bastant pesadet). Val a dir que l’Eva és una dona relativament jove, riallera i que sembla posseïda per un sentit positiu indomable, ben a l’inrevés de la Sara que és l’altra noia amb què solem coincidir i que gairebé sempre veu el costat negre de tot. L'Eva, si més no al gimnàs, en les poques ocasions que he tingut de creuar-hi quatre mots, sempre bull d’il·lusions petites i, de vegades, fins i tot d’entusiasmes grossos. Alguns cops, per exemple, ens anima a entrar a una sessió d’aeròbic com si allò fos la setena meravella del món...! Per a ella tot és sempre fantàstic!

Avui tenien la conversa arrencada sobre el mal al món, la cadena tròfica i la crueltat de l’adaptació del més fort, etc. El Max amb aquests ulls tristos que gasta li anava etzibant el mateix que em va dir a mi fa uns dies... La veritat és que ni em van veure de tant ficats com estaven en les paraules... L’Eva escoltava, suava i somreia... el Max li estava dient alguna cosa així com que de vegades, si tenies present el dolor del món, era com si estiguessis sempre sota una tempesta... Bé, veient que no em feien cas vaig decidir deixar-los... me n’anava ja cap el racó de fer abdominals quan he sentit la veu de l’Eva, que, amb aquell deix d’entusiasme suau que sempre gasta, me li deia:

--Si Max, tot això és veritat... però jo et recomano el següent: tal com són les coses no es tracta de si vivim o no al dessota d’una tempesta sinó de sortir al carrer i, si s’escau, aprendre a ballar sota la pluja...

El Max s'ha quedat tallat. L’Eva, en comptes d'entrar en subtileses teòriques, ha preferit com sempre gestionar la realitat tal i com és de la millor manera possible.

I, a més, sempre amb la calidesa del seu somriure blanc i obert.