12 d’abril del 2009

Buidor


Dissabte sant. L’únic dia de l’any sense cap cerimònia litúrgica per al poble. L’església oberta i buida, la creu pelada, l’altar sense res al damunt, el sagrari obert, les espelmes apagades... Tot s’acabat. Ahir va ser el dia de la gran patacada... i avui, de mica en mica, ens refem del disgust, de la il·lusió perduda del castell per terra i ens tornem a enfrontar al vaixell normal de la vida, jugant-nos-ho tot a la sort del temps marítim: si hi ha bonança millor i si hi ha tempesta, doncs a entormar-la amb l’afany de sobreviure-hi momentàniament però sense esperança.

Els deixebles, acovardits, han fugit o retornen a casa amb la cua entre cames. Deien que... ens esperàvem..., per un moment vam somniar amb... semblava que... i res. La síndrome del dia després, la matinada de l’endemà de la festa, els dies després de l’enterrament, quan el dolor va cedint en la seva agudesa..., el gran desig frustrat un altre cop i van...

La vida continua –ens diem per encoratjar-nos falsament (perquè la vida continua pas a pas, sí, fins a la derrota final de la mort)... però avui, particularment, amb una solitud definitiva que mossega, amb unes il·lusions que ara ens semblen quimeres...

Buidor.

Les llàgrimes es vessen ja només de tant en tant, quan el glop del dolor enterboleix l’esguard...

Tampoc no costa pas gaire entendre i viure aquesta profunda dimensió humana de l’endemà del gran disgust, de la crueltat del desencís. Res no té d'estrany que els monjos, als matines de dissabte sant cantessin les lamentacions del profeta Jeremies... Si podeu escoltar-ne la versió mossàrab, sola et rotunda voce, crec que entendreu millor que amb cap paraula la desolació d'aquesta diada...

¿És, doncs, la vida, un seguit de patacades i buidors sense cap altre sentit que el de sobreviure nomes l’instant anestesiats momentàniament per la bellesa o per un qualsevol plaer efímer?

2 comentaris:

Cerve ha dit...

Hola Tòfol,

primer de tot Bona Pasqua.
M'ha agradatla teva concluent pregunta, interessant i ideal per fer pensar en dates com avui.

Per un costat la primavera que tot ho fa renéixer i de l'altra el trencament que et porta a la reflexió dels perque's de tot aquest dolor i de la buidor que tots els humans em sentit en perre quelcom estimat o desijat.

Em prenguto què seria la vida sense el recomençar, sense el no donar-se per vençut, i sense aquesta capacitat de regeneració?¿? Jo crec que poca cosa, ja que sempre hi ha coses que ens buiden, per tornar a ser omplerts per d'altres de noves.
Com la primavera renaixem d'esperit també, és pasqua! Per sort els plaers de la vida, aquells que ens fan humanament rics i dèbils a la vegada, mai cauen en lloc buit quan el sentiment i el cor humà i prenent pas amb sinceritat. Què hi ha millo que estimar?

Sense conèixer el dolor i la buidor dels mals moments, creus que valoraríem d'igual forma aquests plaers que ens anestessien?¿?¿?

Un abraçada,

Núri@

Anònim ha dit...

Núria,

Moltes gràcies pels teus comentaris.El problema de fons, per a mi, sempre va parar al mateix indret: ¿per què no sentir-nos plens d'entrada? ¿per què el patiment? I em fa l'efecte que aquestes preguntes no les respon ningú.

Malgrat tot també sembla cert que la vida ha de tenir un sentit profund que no acabem de copsar en la mesura que l'espècie, com diria Darwin, no renuncia a reproduir-se... Si el dolor fos més alt que el gaudi a la vida, ja ens hauríem extingit.

També és veritat que persones que han patit molt --sobretot en la lluita contra una malaltia-- et confessen, quan la superen, que sentir l'airet a la galta anant pel carrer es viu d'una manera molt més intensa i plena de significat.

Com deia un personatge de "Cinema Paradiso" al final de la seva vida: "quan em trobi amb Déu li diré, amb tot el respecte, que si alguna vegada té una altra idea de creació que hi dediqui més de set dies... em sembla que es va precipitar i que el conjunt no li va acabar de sortir del tot bé".

Ara ve el temps de la primavera que esclatarà en la terra promesa de l'estiu... aprofitem, dons, per renovar-nos i per assaborir els minuts bons que ens siguin concedits.

I recordar que potser tenia raó una amiga meva quan em va dir, ja fa molts anys, "que per ser feliç calia la voluntat de ser-ne".

Una abraçada,

Tòfol