Sembla que l'anomenada Amèrica Llatina és actualment un dels indrets amb una identitat catòlica més profunda. Algunes vegades he sentit a dir que és una autèntica reserva de la catolicitat en vistes al futur. ¿És realment, però, tan profunda? Potser pel que fa a les creences i a la participació litúrgica sí... però, per les informacions de què disposo, potser no ho és tant en allò que concerneix la vida moral des d'un punt de vista catòlic.
Fa uns mesos vaig haver de revisar un escrit per a una revista d'espiritualitat. S'hi donava la notícia que la germana d'un religiós sudamericà d'una determinada congregació professava en un monestir. Com que el primer i únic cognom dels dos germans no coincidia, tement l'existència d'un error, vaig preguntar a un religiós amb càrrec de responsabilitat de la congregació del primer sobre aquesta qüestió.
--Són germans de mare i no pas de pare --em va dir el religiós--. És una cosa bastant normal en el país del germà "X".--va afegir després d'una petita pausa--.
A l'aula d'acollida d'un centre docent públic on s'ensenya la llengua catalana als nouvinguts, un professor feia exercicis amb els alumnes a base de preguntar-los quants germans tenien. Una noia llatinoamericana de 16 anys va dir que tenia dotze germans. Davant la mirada incrèdula del professor va aclarir:
--Mi padre fue sinsero. Tengo seis hermanos de mi mamà y otros seis que mi papá ha tenido con otras. Yo a esos otros seis los quiero como hermanos.
Es veu que això de "sinsero" ho ha dit en el sentit que el pare mai no se n'havia amagat... En tot cas, el que ha resultat més curiós és que, així com els alumnes magrebís, xinesos, uncraïnians, polonesos i romanesos de l'aula quan han entès el què ha dit aquesta noia han posat uns ulls com unes taronges, els seus companys i companyes llatinoamericans no han fet el més mínim senyal d'estranyesa. Ho han trobat normal. (Certament, a partir de les històries de vida de la majoria de les seves famílies fins i tot al professor no li ha semblat rar...)
Tot plegat lliga amb el que li va dir una alumna al professor d'aquesta mateixa aula quan, fent vocabulari, els comentava que feia 30 que estava casat amb la mateixa dona.
--Con la misma mujer toda la vida Jusep? No puede ser...
Per descompat que la majoria, gairebé tots, els llatinoamericans que així parlen cursen l'assignatura de religió catòlica a l'institut.
Sembla, doncs, que la crida ancestral de la naturalesa humana a la poligàmia i a la poliàndria, en aquelles latituds encara no ha pogut pas ser ensinistrada per la predicació catòlica i viu d'una manera tranquil·la en paral·lel a la fe que professen. ¿Serà que la vida sempre és més forta que els mots amb els quals volem emparaular-la?
3 comentaris:
En una classe de primer de primària, d’una escola de titularitat pública del Baix Llobregat, la mestra tutora es troba, en encetar el curs, a un nen “nouvingut” (odio aquesta paraula), una nena amb retràs mental sense diagnosticar i un nen i una nena amb TDA (poseu-vos a la moda si no coneixeu el significat d’aquestes sigles).
El nen nouvingut no parla ni castellà ni català i mai ha estat escolaritzat. La nena amb retràs mental no té un expedient amb el seu historial. I “els TDA” no estan, ni estaran, diagnosticats perquè els pares es neguen. Aquesta situació es podria pal•liar, una mica, si la mestre d’educació especial i els mestres de reforç fessin la seva feina.
Els mestres de reforç no existeixen, la mestre d’educació especial es dedica a fer suplències per l’escola i els nens/es treballen, poc a poc, amb la mestra tutora per caminar endavant.
Ara bé, aquest centre ha aconseguit, amb molt d’esforç, una mestra de religió. Per cert, aquesta mestre de religió no està batejada, no ha fet la comunió... etc. Però sí que és pedagoga. Doncs, aquesta pedagoga no fa suport a les classes i no fa suplències perquè la seva funció a l’escola, la de mestra de religió, és molt important.
En el mes de febrer, una mestra tutora, de primer de primària, d’una escola del Baix Llobregat, de titularitat pública, lluita al costat de 25 alumnes, cada dia, per sortir endavant amb els continguts, amb les noves programacions de retalla i pega de llibres de text (sí, a primer amb llibres de text), amb “els nous contextos d’oportunitat”, però sobretot, amb els seus 25 alumnes.
Hola Tòfol!
Sóc la Marta Gómez... no sé si t'enrecordaràs... Vam fer 'Blues, Gospel i Jazz clàssic' el curs passat.
Per coses de la casualitat m'ha arribat el teu blog.
Em sap molt de greu això de la 'teva última classe'... que ets un dels pocs mestres que una recorda després d'haver acabat la carrera!
Et desitjo que tot et vagi molt bé. Molta sort!
Oh yeah!!!
Marta,
T'agraeixo el comentari, però no pensis que és l'última classe de la meva vida... és l'última classe del semestre... El dia 18 de febrer inicio el segon semestre amb l'aventura del "blues, gospel i jazz clàssic". Aviam si aquest any són tan memorables com els de l'any passat... i sobretot, si arriben a entendre de debò què vol dir això del "oh yeah"... Em sembla intuir que tu sí que ho saps!
Un petó,
Tòfol
Publica un comentari a l'entrada