Laetoli (II)

Ignoro quin sentit li poden trobar al mal i a la mort les persones que no creuen en cap transcendència. Suposo que són realitats naturals i inherents a l'espècie contra les quals cal lluitar sense aturador de cap mena.

Com a creient he de confessar que les explicacions habituals de la fe cristiana tampoc les acabo d'entendre, sempre i quan es defensi que la fe és raonable, és a dir, que es pot fonamentar a través d'uns mínims mecanismes bàsics de la lògica humana.

Pel que fa a l'origen del mal, si faig cas de la Bíblia, em trobo amb afirmacions prou contundents. Dos exemples: els mals vénen del Senyor (Siràcida, 11, 12-30); Job li va respondre: --Parles com qui no té seny. Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d'acceptar els mals? (Job, 2,10). És a dir: el mal i la mort són enviats per Déu a la humanitat i, pel que sembla, sense tenir res a veure amb el concepte de justícia que les persones tenim inscrit a l'ànima. Perquè el mal, no es reparteix en funció de les obres de les persones. El mal sol ser atzarós i estrany. Doncs no ho entenc: a mi no em lliga gens que Déu m'enviï mals i alhora se m'afirmi que aquest Déu és Pare, infinitament bo i totpoderós! No dic pas que no sigui veritat: afirmo només que no ho entenc.

La doctrina tradicinal ens dius que el mal i la mort són conseqüència del pecat. O sigui que el pecat és previ al sofriment humà i a la mort. Hi va haver un temps, sembla que curt,que Déu ens va crear ja divinitzats i feliços eternament. Però això es va acabar aviat. La doctrina afirma que el mal procedeix del pecat original. I ens remet a la falta comesa en la narració del mite inicial bíblic per part d'Adam i Eva i a la seva posterior transmissió a tota la humanitat.

Bé, no sé com pot lligar això amb la lògica científica d'avui i, en particular, amb l'evolucionisme... ¿vols dir que el primer australopitec de Laetoli quan va tenir consciència humana va desobeir una qualsevol volutat divina i "es va preferir a ell que no pas a Déu" tal i com afirma el Catecisme de l'Església Catòlica (núm. 404)? ¿I que com a conseqüència d'aquesta preferència va entrar el mal i la mort al món? I que es transmet de manera misteriosa de pares a fills? I que tot i no haver tingut temps de cometre cap pecat, ja en el moment de néixer som partíceps del pecat d'Adam? Naixem amb una pecat "contret" encara que no "comès"? Fins a quin punt és lògica i "raonable" aquesta explicació? S'entén això? No dic que no sigui veritat: afirmo només que no ho entenc.

Em costa d'admetre que el fet d'una actitud original de fa tres milions d'anys pel cap baix jo l'hagi d'arrossegar des del mateix naixement i que això tingui per conseqüència el mal i la mort. Això podia ser entès fins a cert punt en un context social i històric on es creia que els descendents eren culpables de les malifetes que haguessin comès el seus pares o els seus avis. Potser podia entendre's en èpoques en què eren vigents les venjances de sang... Però avui no és una explicació "raonable..." I si neixo "decaigut", com diu Trento, ¿fins a quin punt puc ser responsable al 100% del mal que rebi o fins i tot del que pugui fer? (No deixa de ser curiós que en tot el capítol del pecat original el Catecisme només citi Trento, el Denzinger, Sant Tomàs --segle XIII-- i Sant Agustí --segle V; ningú no n'ha dit res de nou des de fa quatre-cents anys?)

Sembla molt clar, si ens analitzem una mica per dins i obervem la realitat de fora i la història, que les persones, en general, som febles i que naixem amb una inclinació al mal, a l'egoisme, a la comoditat i a la insolidaritat. A preferir-nos nosaltres als altres. I que aquesta realitat s'ha de tenir present tant en l'educació com en la regulació de la societat. Però que l'explicació sigui la que se'ns dóna avui no em sembla pròpia del segle XXI.

Per això seria un servei impagable que els qui realment en saben ens exposin als creients aquest problema amb explicacions una mica més didàctiques. No es diu que la fe és raonable? Doncs definim prèviament què és raonabilitat i després actualitzem-ho d'acord amb el que ens aporta la ciencia i la didàctica des de contextos actuals.

No. No em puc imaginar el primer humà i la primera humana de Laetoli --amb la pinta que se suposa que devien tenir a partir de les seves petjades i d'altres restes-- preferint-se a ells en comptes de preferir Déu i, que per culpa d'ells dos, tants ho hàgin hagut de passar tan magre en el decurs d'aquesta vida i tots, absolutment tots hàgim de morir quan, d'altra banda, resulta evident que no en tenim gens de ganes.