4 de febrer del 2008

Tere, mestra de primer de primària...


Solc respondre els comentaris que deixen els lectors o lectores del bloc, quan s'escau, en un altre comentari signat. Però aquest cop vull fer una excepció. L'ha motivat el comentari que ha escrit la Tere, mestre de primer de Primària en una escola de titularitat pública del Baix Llobregat, en el post anterior d'aquest bloc.

En primer lloc li agraeixo molt que llegeixi el bloc i que, a més, hi participi. I vull deixar constància del meu respecte i profunda admiració per la tasca que fa. Als centenars de persones com ella --en conec molts i moltes-- les persones que conformem la societat --tan indiferents en la seva majoria a aquesta tasca!-- els hauríem de retre reconeixement i homenatge.

El seu comentari mostra, en la meva opinió, on arrenquen bona part dels mals del nostre sistema educatiu: a primer de Primària (i, per extensió, a la Primària en general). I no perquè la majoria dels mestres no estiguin preparats i no facin bé la seva tasca... no, simplement, perquè amb llenguatge políticament progressita tapem la manca de decisions i de recursos o, el que és pitjor, ho justifiquem.

Crec que no es pot pretendre que una mestra entomi a primer de Primària 25 alumnes entre els quals novinguts sense escolarització prèvia, un retard mental sense cap mena d'historial i d'altres amb transtorns d'atenció i hiperactivitat no diagnosticats... És això, un fet tan senzill com aquest, el que comença a posar pals a les rodes a tot el sistema. Els nostres prohoms viatgen a Filàndia i creuen que és el model a seguir. Però a Finlàndia, a banda que la població escolar és homogènia i no tenen gaire nouvinguts, tan bon punt identifiquen el més petit rertard en l'aprenentatge d'un nen o nena, de seguida hi posen remei a través de professors de reforç o d'educació especial...

Pretendre que una mestra faci front a aquesta realitat en un entorn on el mestre d'educació especial fa suplències, els de reforç no existeixen i arriben professores de religió que no estan ni batejades i que no ajuden... és demanar-li una missió impossible. No hi ha tècnica, ni estratègia didàctica que permeti afrontar això amb un alt grau d'eficiència. Si més no, jo les desconec.

I sort que a la Tere no li fa vergonya utilitzar llibres de text... Segons la progressia dominant, al damunt de tot el que fa, aquesta mestra s'hauria de confeccionar ella mateixa tots els materials!! Doncs no: els mestres, en principi, no tenen cap obligació de fer tots els materials perquè ni tenen temps, ni és la seva feina. La seva feina és seleccionar-los i fer-los servir. (La qual cosa no vol dir que hi hagi alguns mestres que després d'anys d'experiència en facin o bé que alguns materials ocasionals els elabori una mestra en un moment determinat i per a determinats temes...)

Gràcies, Tere... Poses l'accent en el que caldria tenir i no tens: professors de suport, professors d'educació especial i pocs alumnes per aula... I, malgrat tot, es percep que tens fe i coratge per tirar endavant els vint-i-cinc nesns i nenes amb el que disposes. I es fàci l deduir, pel que dius i pel seu to, que els nens i nenes que et tenen de mestra han fet sort.

No, per ser Finlàndia encara ens falta molt... Principalment: voler-ho ser.

1 comentari:

terejm ha dit...

Tòfol, primer vull agrair-te l’atenció que m’has dedicat, i desprès crec que estic en l’obligació d’aclarir certs aspectes. Veig que no m’expresso gaire bé quan escric, potser aquest és un dels problemes més grans de la meva generació, que no sabem escriure o almenys comunicar-nos.

Jo no sóc la mestre de primària lluitadora de la que parlava. Ja m’agradaria a mi tenir les seves estratègies, coneixements i intuïcions alhora de treballar. Però el seu gran treball és fruit de més de vint anys d’experiència i a mi encara em queda molt per arribar allà on és ella.

D’altra banda, sóc de la creença de que en moltes escoles el que manca no són recursos, el que manca és organització, saber fer, motivació, ganes de treballar... Falten bons professionals. I amb “professionals” no em refereixo als “sofistes” dels nostres temps grisos, em refereixo als “filòsofs”, espècie en extinció en la societat del coneixement, que connectaven amb els alumnes d’aquella manera tant especial...