22 de febrer de 2008

Fantasia cromàtica en re menor


Jo tenia poc més de vint anys i era a casa de la meva professora de música fent l'habitual lliçó de piano. Quan vaig acabar una peça i un cop rebuts els consells pertinents sobre la partitura, per reposar una estona la professora i jo ens vàrem dedicar a mirar el programa de novè de piano. Té, mira --em va dir-- l'any vinent farem la "Fantasia cromàtica en re menor de Bach". Poc després, amb uns ulls somniadors, com si evoqués algun record agradable, va afegir: ja ho veuràs, hi és tota la música...

Ja no vaig cursar el novè de piano... Per tant, tampoc no vaig estudiar la Fantasia cromàtica en re menor de Bach sota la direcció de la meva mestra. D'altra banda vaig pensar que l'expressió de la senyoreta Isabel Gelabert (en aquells temps les professores de música, encara que fossin casades eren sempre "senyoretes", n'ignoro el motiu) era del tot exagerada.

Al cap dels anys, un estiu, mentre estudiava el Concert Italià de Bach, vaig observar que en el mateix volum hi havia la Fantasia en qüestió. Com aquell qui no vol la cosa --era el ple silenci i tranquil·litat d'un juliol de vacances a casa de la mare-- en vaig començar a teclejar a vista les primeres frases. Recordo perfectament -- i això encara em passa ara-- que la primera exposició de l'escala de re menor acabava amb una interrupció sobtada que creava un punt d'ànsia. I el mateix passava amb la segona... Ja no vaig poder parar... Tot i que mai no l'he arribat a tocar del tot bé, la Fantasia cromàtica en re menor és un punt de retorn constant en la meva pràctica pianística particular (és a dir, aquella que faig per a mi sol).

Crec que en aquesta Fantasia s'hi troba, certament, tot el que caracteritza l'obra de Bach. Hi trobem la solidesa i l'arquitectura ben travada de totes les veus les quals, d'una banda, semblen tenir vida pròpia i, de l'altra, a més, encaixen alhora d'una manera personalíssima les unes amb les altres. Les progressions harmòniques són resoltes amb un mestratge inconfusible. I, per damunt de tot, hi sentim la particular intensitat poètica que té cada nota bacchiana. Res, absolutament res en Bach és gratuït. Cada accent, cada pausa, cada nota, cada acord es troba abans i després del pensament i l'abraça. Ho diu tot amb una plenitud tant densa que resulta difícil no sentir-se seduït tan bon punt arrenca una sola frase de qualsevol de les seves obres. La música de Bach m'és un misteri. No sabria dir-vos exactament què té. Només arribo a saber vitalment que la seva obra musical és gairebé absoluta i només pot ser relativitzada, malauradament, perquè el temps passa i la música s'acaba, deixant sempre un toc de nostàlgia al final del darrer acord que precisa, més que amb cap altre compositor, d'una estona de silenci per tal que no se te n'apagui cap ressò. Crec intuir que només Bach, entre els mortals, ha sabut expressar el pensament i l'ànima sense paraules, enllà dels mots.

A la Fantasia en re menor hi trobem també un altre tret de Bach: la seva abstracció lírica. Crec que l'obra de Bach no té relació amb el timbre de cap instrument. És abstracta, és a dir, és una obra en si mateixa que tant pot ser dita per una veu humana, per un instrument o per un altre. L'important és deixar-se portar pel batec estrany que se't revela tan bon punt inicies les primeres notes... Com em deia el meu professor d'harmonia, el mestre Poch, el secret de Bach no era una particular manera d'harmonitzar, no es limitava a una matemàtica sonora genial... no, el secret de Bach és que, a més de la seva harmonia genial, sona.

A la Fantasia cromàtica, però, a més de ser-hi el Bach que podem identificar en cadascuna de le seves obres hi ha un munt d'aspectes nous, estranys i lliures que fan d'aquesta obra un cimal especial de la creació d'aquest monstre musical. Hi ha una diversitat de melodies ben curioses i, sobretot, una llibertat rítmica inusual, insòlita. Aquí sembla que córrer al darrera d'una quimera, allí sembla aturar-se en la contemplació harmònica d'un enamorament ple, de cop i volta es transforma en baix continu que acompanya el cant d'un solista apassionat, després tornem a córrer però mai amb la mateixa regularitat... ara rallentando, de cop i volta un poco a poco più mosso, i poc després lento... i una mica més enllà presto staccato... fins a la grandesa de la cadència final que s'inicia amb un maestoso seguit d'un un poco lento e senza misura per continuar amb un poco a poco più forte e presto per arribar a l'acord final amb un previ diminuendo que acaba amb un ornament marcat amb un quieto, com si li sabés greu concloure un passejada per una llibertat rítmica i lírica inusual.

Ben aviat vaig entendre que la senyoreta Iglesias tenia raó. En aquesta fantasia cromàtica en re menor no hi havia només una obra de Bach, hi era tota la música.