El misteri i el monjo

Un misteri és un enigma indesxifrable. És una pregunta clara i pertinent sense una resposta racional. Alguna vegada m'he plantejat per què hem estat creats capaços de formular preguntes importants i alhora incapaços de respondre-les. Així, per exemple, la mare de tots els misteris fóra preguntar-se per què existeixen coses, animals i persones en comptes de no existir res. Sembla més fàcil pensar la inexistència absoluta que no pas la presència de realitats diverses entre nosaltres. Doncs bé: és una pregunta indesxifrable. Un misteri.

Lactanci, escriptor llatí convers de finals del segle III, va formular-se la pregunta sobre el sentit del mal i la infinita bondat de Déu. La seva resposta em sembla convincent per la seva lògica inapelable. Respecte de la intervenció de la divinitat per guarir el dolor la seva conclusió va ser la següent: O Déu pot i no vol; o vol i no pot, o ni vol ni pot.

Des d'un òptica creient resulta evident que això no pot ser així... Déu ha de poder, perquè és omnipotent. I Déu ha de voler, perquè és infinitament bo i no m'imagino que es recreï veient-nos patir... (Tot i que el seu propi Fill es va sentir abandonat a la Creu...). Però he de confessar que, ara com ara, mai no m'he trobat amb una resposta que sigui concloent i sense fisures. Tots els textos que he llegit sobre aquesta qüestió, que no són pocs, els he trobat sospitosos. És a dir, em fan la impressió que, atès que la contradicció és insalvable, van a buscar com sigui un camí que la salvi... Aquests textos, filosòfics o telògics, solen ser abstrusos i d'una molt difícil comprensió. Així, per exemple, la teologia més moderna quan preguntes on era Deu davant d'una catàstrofe natural amb milers de víctimes et solen respondre que Déu era allí, morint amb les víctimes... (Li ho vaig llegir en una entrevista al teòleg de l'alliberament Jon Sobrino). La veritat és que tampoc no ho entenc...

Fa uns anys vaig tenir l'ocasió de parlar d'aquesta qüestió, que m'angunieja força, amb el ja desaparegut P.Altisent, monjo de Poblet. Em va deixar parlar, em va mirar amb una simpàtica bonhomia i, en acabat, em va dir, tot somrient, amb aquest to senzill i serè propi dels bons monjos vells:

--No hi perdis el temps. El Déu bo amb l'existència del mal en el món, en especial l'injust, és un misteri que no se'ns ha revelat.

És la resposta més convincent que he sentit fins ara per part d'un creient. I amb ella visc.