20 de febrer de 2008

Relativisme


Un dels problemes educatius més difícils de l'actualitat és el grau de relativisme amb el qual hem de procedir en la formació dels futurs ciutadans. Entenc aquí per relativisme aquella doctrina, teoria o visió del món segons la qual no hi ha res absolut, és a dir, cap valor o visió que pugui ser agafat com a punt de referència sòlid, com a fonament. Fa tota la impressió que la cultura europea, en la seva actual fase decadent, està impregnada de relativisme. Entre d'altres problemes, el relativisme no deixa clares, per exemple, la diferència entre el bé i el mal. Ser radicalment relatiu en educació comporta, en pura lògica, obrir el camí a l'escepticisme, al cinisme i, finalment, al que és pitjor pels seus efectes socials: el nihilisme.

Per oposar-me a aquesta tendència, si mes no de moment, solc fer-me en primer lloc una distinció i, a continuació un exercici lògic per acabar amb una anàlisi dels efectes.

Distingeixo d'entrada relativisme d'insuficiència del coneixement i de subjectivisme. Una cosa és que el nostre saber sigui provisional i incomplet, i una altra cosa és que no hi hagi res de cert per fonamentar els valors. També considero acceptable pensar que tot el que coneixem ho fem a partir del pesament i de les emocions subjectives... però això no s'ha de confondre amb la manca d'absoluts.

Continuo, com he dit, per un exercici lògic que no em sembla pas retòric. Si s'afirma que tot és relatiu s'està dient alhora que la idea segons la qual tot és relatiu també ho és. En conseqüència: no tot pot ser relatiu... si més no hi ha un absolut: que tot és relatiu. Així, doncs, lògicament parlant, la formulació del relativisme s'autorefuta. Qui diu que tot és relatiu o bé emet una afirmació pròpiament relativa --amb la qual cosa no s'anul·len les afirmacions absolutes-- o bé emet un absolut, de manera que afirma una veritat absoluta quan el que es deia era que totes les veritats són relatives.

Aquesta contradicció en els termes de significació condueix fàcilment a pensar més o menys vitalment que, tot i que costi trobar l'absolut, no tot pot ser relatiu, ni tan sols perquè és producte d'una cultura. Una anàlisi dels efectes del relativisme és altament autodestructor. (No serà això el que ens està passant a Europa en fase final del seu cicle històric?). Un exemple: l'ablació ritual del clítoris, que pràctiquen algunes cultures, no és una acció que puguem resoldre relativitzant-la perquè és troba dins d'un marc cultural diferent del nostre. L'ablació del clitoris és, senzillament, una monstruositat i s'ha de combatre en virtut d'un absolut: el dret a la integritat física de les persones humanes.

En la pràctica ningú no pot viure de manera relativa, no pot avui tenir un valor i demà un altre de contrari i que, a sobre, li resulti indiferent actuar en conseqüència de manera contradictòria. La veritat, fins i tot la moral, existeix. I és missió dels humans i de l'educació, no aturar mai el neguit per descobrir-la, per ensenyar-la i per viure-la.

Potser el problema de fons es trobi en el fet que, com deia Dostoiewski, sense Déu tot és possible... És més fàcil, fins i tot com a metàfora, ser solidari si sento i crec que tots som fills de Déu i per tant germans. Un cop més alguns darwinistes actuals tindrien raó: sense religió la supervivèncie de l'espècie no està assegurada, en la mesura que, genèticament parlant, la dimensió religiosa de l'ésser humà l'incita a donar d'entrada un sí a la vida que no sempre és racional.

S'ha de separar, certament, l'estat de qualsevol confessió religiosa... el que no queda potser tan clar és que s'hagi d'escindir la dimensió religiosa de la societat.