Final obert

Solc portar un llibre a les mans quan vaig a llocs on és possible que diposi de temps morts com, per exemple, la sala d'espera d'un metge. Procuro endur-me'n llibres prims, que no pesin massa i alhora que per la naturalesa del seu contingut es puguin assaborir en fragments petits. Un dels moments en els quals aquesta mena de llibres em fan molta companyia és en les estones prèvies d'un concert de la Locomotora Negra, sigui mentre esperem per sortir a l'escenari o bé a les proves de so. Sovint aquestes proves són llargues i pesades i no afecten durant bastanta estona la meva acció al piano. Aleshores agafo el llibre i m'entretinc llegint-ne alguns paràgrafs. De vegades aquestes lectures, probablement per l'ambient insòlit i sincopat en què les llegeixo, em marquen amb intensitat. Ahir, a Santa Coloma de Gramanet es va produir aquest fenomen.

En un post recent d'aquest bloc em preguntava com és que hem estat fets per poder-nos fer preguntes transcendentals i, en canvi, no tenim capacitat per respondre-les de manera concloent. M'imagino que d'aquí en sorgeix, si més no a mi em passa, un determinat grau d'ansietat.

Vaig trobar una descripció excel·lent d'aquesta realitat, que jo més aviat vaig formular de forma molt matussera, en un dels llibres de George Steiner (Deu raons possible de la tristesa del pensament). Es tracta d'un llibre --com gairebé tots els d'aquest autor, en què cada paràgraf pot ser objecte de degustació especial i de meditació. Al final del primer capítol diu:

En els fronts absolutament decisius no arribem a respostes satisfactòries, ni de bon tros concloents, per inspirades que siguin, i per més conseqüent que resulti el procés del pensament, ja sigui individual o col·lectiu, ja sigui filosòfic o científic. Aquesta contradicció interna, aquesta ambigüitat predestinada, és inherent a tots els actes del pensament, a totes les conceptualitzacions i intuïcions. Escolteu amb atenció el torrent del pensament i sentireu, en el centre inviolat, el dubte i la frustració.

Aquest és el primer motiu de la "Schwermut", la melangia.

És a dir: qualsevol fil de pensament que seguim, i en qualsevol ordre, té sempre el final obert. ¿Serà aquesta la raó per la qual als humans no ens satisfan les pel·lícules o les novel·les amb final obert? ¿Serà per aquesta mena de tristesa interna del pensament, sigui o no conscient, que gaudim d'allo més quan en un film o en una novel·la les coses queden clares i tancades en un bon plantejament, nus i resolució?

Potser sí, potser la vida és, malauradament, massa oberta com perquè, a sobre, els moments que dediquem a ficar-nos en la seva "re-presentació" hàgim de continuar vivint-los com a oberts.