27 de febrer de 2008

Estimar, acollir, proposar...


El diumenge vaig anar a missa de 10 a la parròquia. La diu un sacerdot de Lleó, el P. Isidro, que ha estat molts anys a Sudamèrica. Té més de 70 anys i és cepat, alt i fort. Traspua una alegria pacífica i un optimisme suau que només he sabut veure en persones plenament espirituals. Sempre somriu i està de bon humor. Les seves homilies, una mica desordenades, condensen sovint aquest esperit alegre i positiu, ple de senzillesa.

En acabada la missa vam conversar una estona a la sagristia. Amb un toc d'humor sà vàrem continuar parlant de l'evangeli del dia (el famós diàleg de Jesús amb la samaritana). El P. Isidro l'havia presentat com un exemple d'obertura de Jesús als altres que no són com nosaltres i, en especial, a les dones. Jesús acull, estima i ofereix o proposa. En cap cas imposa. Mentre en parlàvem es va doldre de l'actitud episcopal del país. L'Església, deia, sembla que no vol perdre la seva tradició impositiva. I això, que mai no ho hauria d'haver fet, ja s'ha acabat per la força de la història. L'Església ha conservat el missatge de Jesús a través de 2.000 anys i l'ha conservat força bé. (Aquí va deixar de parlar durant uns segons... i poc després va continuar amb èmfasi). Aquest missatge és ben clar: estimar, acollir i proposar... ¿I què ha de proposar? Doncs estimar i acollir. Y no hay más...

En tornant de l'església vaig estar rumiant sobre aquest programa i vaig sentir que era del tot convincent. És el meu programa... i procuro aplicar-lo una mica en la meva vida. Tanmateix sóc professor i sé com n'és de fàcil que ens saltem sovint els programes per ben fets i bonics que siguin... i també sé que mai no arribem a completar-los... Però el programa m'atrau i voldria fer-lo meu. I crec que és progressista. I que, a més, pot ser universal.

Aquesta reflexió em va portar a un fragment de la lectura d'aquests dies: El monjo i la psicoanalista (Marie Balmary, publicat per l'editorial Fragmenta). Es tracta d'un diàleg inventat entre una psicoanalista jueva i un monjo, escrit per una heterodoxa psicoanalista francesa... (Sigui dit a banda que la lectura d'aquesta obra m'apassiona; tracta els problemes de fons de l'existència humana amb un rigor, una sensibilitat i una amenitat excepcionals...). Doncs bé, el monjo, ja gran, en un moment del diàleg li diu:

--Em sembla que en la meva vida he passat per tots els colors a què he fet al·lusió: hi hagué un temps en què idealitzava l'Església (no ha traït mai res!); un temps de revolta contra una institució que ens ha tramès aquelles Escriptures a la vegada que en bona part ens hi barrava el pas. Després, un temps llarg de refús de tot plegat, un desinterès que no em permetia ni tan sols desitjar cap reforma. A continuació una necessitat de renovació radical. Per fi, vaig prendre un cinquè partit: acceptar l'herència amb el passiu que comportava.
(Pàgs. 18 i 19)

Més endavant fa referència a la comprensió que ha de tenir tot catòlic per la ira social que, secularment, s'ha anat acumulant com a resultat de la imposició. I aquí és on lligava amb el P.Isidro: durant massa segles hem imposat, hem culpatilitzat i fins i tot hem corromput (la història trista i llòbrega del fraquisme a casa nostra en seria l'últim i nefast capítol). ¿Com no entendre, doncs, la ira? ¿Com no comprendre que els bisbes espannyols, amb declaracions que remeten a l'enyorança d'èpoques que no tornaran, incitin precisament la continuïtat d'aquesta ira?

Cal comprendre aquesta ira i no respondre-la. I alhora: estimar, acollir i proposar. ¿I què hem de proposar? Doncs estimar i acollir.