Nite mist blues

Anit vàrem tocar al Palau de la Música. Es tractava d'una trobada de"La Locomotora Negra" amb "La Vella Dixieland". El Palau ere ple de gom a gom i no hi cabia ni una agulla: des de la darrera fila de general fins a la circular de sobre l'escenari, no hi havia un sol seient lliure. I això, quan no feia ni tres mesos que havíem actuat al Palau en el festival de jazz, conforta moltíssim.

Crec que va sortir prou bé. Ho vaig notar, no pas tant interiorment, com en la resposta del públic. Des de la primera peça vaig sentir a l'ànima que hi havia una electricitat viva, càlida i afectuosament espontània que emergia dels assistents... Com a espectacle de trobada entre dues formacions jazzístiques amb peces comunes, cessió de solistes, contests entre instrumentistes idèntics, sortides per la platea, etc. cal reconèixer que la planificació del Ricard i del Pep, els líders de les dues formacions, va funcionar de manera impecable. El Ricard, d'altra banda, va mostrar un especial mestratge en la presentació de les peces amb sortides d'humor precises, fines i ben resoltes que van comptar en tot moment amb la complicitat del públic.

Si alguna cosa em va saber greu anit --perquè el concert era del tot atípic, especial i difícilment repetible-- va ser l'absència d'algunes de les persones amigues que, per raons diverses, no van poder assistir al concert tot i tenir-ne ganes. Quan toco jazz, especialment al palau, en circumstàncies com les d'ahir, malgrat la tensió prèvia, la fatiga de la prova de so i els nervis, l'ànima de seguida m'esclata i sembla que em surti pels poros de la pell. Desapareix la fatiga i tot jo, per dins, m'arboro de plaer. Aquest plaer és més intens si sé també que aleshores, misteriosament, com les ones hetrzianes, el que jo visc es transmet d'alguna manera als qui m'escolten d'una forma que va enllà de l'epidermis acústica i els arriba al cor, i que no es confon en la satisfacció o impassibilitat del munt de cares anònimes que albiro de cua d'ull des del seient del piano.

Per a mi el moment més intens de la nit va ser aquell en què els dos pianistes vam quedar sols --els altres músics es van retirar llevat de les seccions rítmiques-- per tal que interpretéssim un duo. La peça la va triar el pianista de "La Vella": Nite mist blues, un blues atípic de setze compassos... No sé pas què té el blues... només arrencar-lo em vaig sentir pres d'una estranya enyorança, d'aquelles que només el blues pot convocar. Els dos primers chorus --tal i com havíem convingut prèviament-- els va trenar el Gerard, creant un clima especial... i en el tercer el va començar a acompanyar la rítmica de "La Vella". Aleshores vaig iniciar, improvisadament, el diàleg omplint els buits de respiració que deixava el discurs melòdic de l'altre pianista... El cor se'm va esvalotar i quan em va tocar exposar la improvisació dels meus tres chorus lents el cap se me'n va anar i vaig quedar com en suspensió... tant és així que em fa la impressió que no vaig tocar amb massa precisió alguns dels acords de pas... Finalment, vàrem canviar el tempo i llavors va ser la secció rítmica de la Locomotora la que ens va acompanyar. No sé quants chorus vàrem anar improvisant --havíem quedat que anàvem alternant-nos un ell i un jo fins que el Gerard iniciés un riff que havíem pactat... Els dos chorus amb el riff final els vaig viure gairebé al límit de l'esgotament psíquic... Acord final dels dos pianos... Marco el final i, immediatament, un bram acompanyat d'aplaudiments frenètics va emergir del públic i em va tornar a la realitat... Havíem quedat amb el Gerard que romandríem drets davant del públic i ens assenyalaríem mútuament amb el braç mentre saludàvem... Crec que ho vaig fer així, però en aquells precís moment jo no sabía ben bé on era... En retirar-me després de saludar --en aquells moments "La Vella" iniciava una fanfàrria a la platea-- el Toni, que s'esperava a l'avantsala de l'escenari a punt per sortir també a la platea, em va dir somrient: ostres, Tòfol, quantes coses noves que has fet!

Deu ser veritat, un cop més, que el blues (que es podria traduir per l'anglès spleen, pel francès caffard o pel català enyorança) és l'únic antídot de la mort...