16 de febrer de 2008

Malestar


El dijous passat els sindicats van convocar una vaga a l'ensenyament públic que va tenir un seguiment relatiu tot i que prou important (especialment a l'ensenyament primari). Crec que una de les raons del relatiu èxit de la convocatòria es deu sobretot al malestar docent.

Alguns experts han assenyalat que el malestar docent, d'un temps ençà, no és conjuntural, sinó estructural. Vol dir això que aquest malestar s'ha enquistat en el cos dels docents públics per damunt de la natural insatisfacció que proporciona la vida.

Als docents avui se'ls demanen autèntics despropòsits, heroïcitats virtuals. Pocs dels teòrics i pares que critiquen els mestres aguantaria més d'un quart d'hora en una de les aules actuals de Primària i ni cinc minuts en una de Secundària Obligatòria. En aquestes aules mestres i professors són obligats a assolir uns objectius amb un sistema i unes regulacions de la seva feina que ho fan pràcticament impossible. I al damunt se'ls ha dit, sempre desde fora, que això era possible, i que si no aconseguien els objectius proposats la culpa era d'ells. Una aula tan heterogènia com la que tenen avui els mestres i els professors no hi ha manera de gestionar-la si l'objectiu és també assolir l'excel·lència. És com si als metges se'ls hagués obligat a injectar una vacuna obligatòria que d'una banda no hagués estat experimentada abans i que, de l'altra, a molts metges els semblés que havia de ser contraproduent. I que un cop obligats a vacunar, per més que anéssin informant que la vacuna anava malament i creava moltes reaccions nocives, les autoritats sanitàries aconsellades pels seus experts haguessin continuat impertorbables obligant a vacunar tothom igual. A tot plegat, cal recordar-ho una altra vegada, una hora de classe, no és una hora de treball normal: desgasta molt més, físicament i psicològica.

Hi ha més causes del malestar però aquestes que acabo d'esmentar més amunt em semblen algunes de les més importants. Per tant, cal advertir als qui es vulguin dedicar a la docència que hauran de conviure durant bona part de la seva vida professional amb un grau elevat de malestar. I, a més, els polítics que tinguin l'obligació de gestionar l'educació hauran de tenir present aquest malestar i l'hauran d'assumir, i, si poden, l'haurein de solucionar o, si més no, pal·liar. Per això, diguin el que diguin, facin el que facin i encara que no diguin i no facin, sempre els sindicats ho trobaran malament. I si els sindicats obren una ferida per damunt del pus acumulat sota la pell de la normalitat, aquest aprofitarà l'obertura per expulsar el seu malestar amb l'excusa que sigui del cas.

Com a exemple del que estic dient, esmento el que em va escriure una mestra el dijous de la vaga:

Avui no hi ha .......! (=Topònim del lloc on treballa)
La veritat és que és un plaer no haver-hi d'anar i no només pel viatge, però m'he sumat a una vaga sense estar-hi d'acord. A mi no em sembla malament aquest projecte; no em sembla malament que les escoles públiques les gestioni l'empresa privada; no em sembla gens malament que els equips directius passin per una avaluació constant i exhaustiva; l'única cosa que em fa por és que sigui l'equip directiu qui decideixi el perfil pel que fa als docents perquè si no es controla això es convertirà en un ball d'amics...

El cas és que jo al final he dit sí a la vaga però no per aquesta llei que no és ni nostra, he dit sí perquè estic farta del Departament, farta que no tractin bé la gent, farta que no currin pensant en la gent, farta d'anar-hi i sentir-me idiota, farta de preses de pèl i, sobretot, farta de veure que són incapaços de reconèixer els seus errors...


Crec que calen comentaris, oi?