8 de febrer de 2008

Laetoli (I)


Amb una certa reiteració, en novel·les, articles i conferències es planteja la pregunta sobre si es pot creure en Déu després d'Auschwitz (i en general després de la shoa). Diuen que és un escàndol objectivament difícil d'assumir, d'una manera especial als qui som creients, el silenci de Déu davant l'horror dels camps d'extermini. No acabo d'entendre per què la presència del mal --fins i tot quan és fred i en estat pur com el cas de l'holocaust nazi-- s'ha de situar en aquesta brutal circumstància històrica. D'altra banda ignoro per quina raó no han d'aparèixer, per referència al problema del silenci diví, altres holocaustos del segle XX: Pol Pot, el gulag soviètic, l'extermini de cristians a Darfur, etc.


El mal i la mort són dues qüestions que, s'agafi per on s'agafi, resulten del tot incomprensibles si hi busquem un sentit raonable. Fins i tot, humanament parlant i sense atribuir-li cap sentit religiós, la metàfora de la Creu en el cristianisme no deixa de ser profundament decebedora. El relat ens diu que la mateixa divinitat, definida a priori com a creadora i totpoderosa, s'encarna en la humanitat i, certament, marca una camí de felicitat (les benaurances). Lluita contra el mal (pacifica, calma les ansietats -- és a dir: expulsa dimonis-- cura malalties físiques i ressuscita morts). I malgrat tot fracassa: el crucifiquen, una mort que en el seu context era considerada particularment ignominiosa. Per això quan s'afirma que els humans creiem en Déu per buscar un consol a la moridora condició humana penso que no deu ser del tot cert perquè no sé què té de consolador un Déu fracassat i assassinat pels humans...

Per tot plegat considero que aquest fracàs humà que és la mort i els dolors que acompanyen la vida --siguin producte del mal físic, del mal moral o del mal fred causat per les persones, sigui mal culpable o mal atzarós-- i el silenci de Déu que ho embolica és, en la meva opinió, el punctum dolens de la condició humana i, d'una manera especial, de la condició cristiana. No és un problema que arrenqui d'Auschwitz. Cal pensar-lo des de Laetoli.

A Laetoli (Tanzània) hi ha el primer testimoni, ara com ara, de l'existència dels primers bípeds. L'any 1976 s'hi van descobrir unes petjades que corresponen probablement a uns humans de fa tres milions d'anys. Aquests humans, els primers de què tenim notícia, de ben segur que tenien por dels animals potencialment depredadors de la seva espècie, no sabien què fer davant d'una infecció, experimentaven un dolor intens davant la mort d'un fill, d'un germà o d'una mare, devien fugir espaordits davant d'un incendi o davant d'una erupció volcànica... La mort els podia sorprendre en qualsevol moment per motius atzarosos i injustos, podien experimentar dolors físics intensos (des d'un simple mal de queixal a la ruptura d'un os) i també psicològics...

Sí, és des de Laetoli que ens hem de preguntar per què existia el mal i la mort, el dolor i l'angoixa, des de la primera petjada humana sobre la Terra, des del primer esclat de consciència. He de confessar que m'escandalitza el primer patiment, la primera llàgrima del primer infant que va existir sobre la Terra... I d'aleshores ençà tots els milions de drames que ha sofert la humanitat sense consol de cap mena.

La pregunta correcta crec que ha de ser la següent: ¿què i com hem de pensar del silenci de Déu des de Laetoli?