Estil de professor

Estic llegint als capvespres la novel·la del canadenc Robertson Davies El cinquè en joc. D'una manera tranquil·la s'hi va desgranant fins ara la vida d'un personatge que ens l'explica des de l'adolescència fin a la vellesa. Sé que ha de venir un increment de la trama amb la mort d'algú però encara no hi he arribat. El personatge neix abans de la guerra de 1914 en un poblet del Canadà, on passa la seva infantesa i adolescència, i participa en la primera guerra mundial amb les tropes canadenques, amb tan mala fortuna que hi perd una cama. En tornar al Canadà es matricula a la Facultat d'Història i, en acabada la llicenciatura, es dedica a l'ensenyament.

No crec que hagués dit res de la novel·la en aquest bloc si no m'hagués topat amb un paràgraf que anit em va fer pensar molt sobre com ha sentit la professió el protagonista i sobre com la visc i la sento jo. Els dos --el protagonista de la novel·la i jo-- hem dedicat ja 40 anys a la docència... cosa que ha ocupat la major part de les hores professionals de la meva vida. El paràgraf que m'ha fet interrompre la lectura és el següent:

Vaig sol·licitar una ocupació a Colborne College (...) A més a més m'agradava que Colborne fos una institució masculina; mai no vaig tenir ganes de fer classes a noies (...) He sigut un bon professor perquè no he pensat mai gaire en l'ensenyament; em limitava a treballar amb el programa d'estudis i a insistir a mantenir un nivell alt. Mai no vaig tenir alumnes favorits ni vaig intentar ser apreciat; no em vaig involucrar mai sentimentalment en l'èxit de cap estudiant intel·ligent, i sempre vaig procurar saber bé el que deia. No era un professor accessible, però si algú es dirigia a mi, em comportava amb cortesia i li dedicava tota la meva atenció. (...) M'ho he passat bé ensenyant, esclar, i suposo que aquest plaer va tenir la seva influència en els nois. A mesura que vaig anar madurant, es van manifestar les meves inclinacions --els temes recurrents de la història, que també són els dels mites-- com era d'esperar. Però quan vaig entrar per primera vegada en una de les aules de Colborne, vestit amb la toga que llavors havíem de portar, no m'hauria imaginat mai que passarien més de quaranta anys abans que sortís d'aquella casa. (pàgina 160-161)

M'ha sorprès de la lectura el fet que l'autor preferís impartir la docència a nois... jo m'ho vaig passar molt bé també en la primera fase de la meva vida quan impartira docència en un col·legi privat masculí. Però més endavant he sentit una tendresa especial impartint docència a noies. Ignoro per què, però amb l'alumnat femení sento una fluència especial i d'altra banda me n'arriba un feedback particularment sensible... Ep! També m'ho passo molt bé donant classes als elements masculins de l'aula, però en cap casa preferiria, com el protagonista de la novel·la, la masculinitat a la classe mixta.

D'altra banda m'ha sobtat que el protagonista afirmi que era un bon professor perquè mai no va pensar en l'ensenyament... (¿?) Jo, en canvi, m'he sentit tan obsedit per l'ensenyament que, potser de manera no massa sana --ho reconec-- la possibilitat de compartir el que sé o puc conèixer ha omplert fins i tot els espais del meu lleure. Quan he après una cosa, de seguida em ve al cap la pruïja de pensar on ho puc col·locar en la meva tasca docent. I reconec que potser sí, que un bon professor és aquell que aplica el programa sense preocupar-se de teories ni d'altres especulacions i manté una tècnica didàctica que apunta a assolir el màxim nivell del seu alumnat... i la resta del seu temps és per a ell i les seves aficions. Si a més es gaudeix donant classe, l'alumnat no només ho nota positivament sinó que se li desperta un punt especial d'atracció cap a aquella passió ignota que mou determinat tipus de professorat (és més aviat estrany avui trobar professorat apassionat per la seva tasca...).

El que em diferencia del tot respecte del protagonista són dos fets. Mentiria si no confessés que m'agrada ser apreciat tot i que tampoc no faig res conscient per ser-ne. Crec, a més, que sóc accessible. Però on sobretot m'aparto completament de l'autoanàlisi del protagonista de la novel·la és en el fet que jo m'involucro sense voler --i sense poder no voler-- amb les persones a les quals ensenyo. I això fins al punt que al final dels cursos experimento un autèntic dolor per l'absència definitiva de l'alumnat a les meves aules. Ho anomeno la síndrome de l'aula buida. Per això de vegades he pensat que potser sí, que potser el bon professor amb sentit professional hauria de mantenir els seus sentiments a ratlla i no involucrar-se emocionalment amb el seu alumnat. Bé, en tot cas si aquesta hagués estat una condició per exercir la docència, jo hauria d'haver buscat un altre ofici.

Ah! I també... des que vaig començar l'ofici de professor, tot i que he passat per diversos centres i he acabat a la universitat, sempre vaig pensar que en el lloc on impartia docència m'hi jubilaria.