19 de gener de 2008

El que resta del dia


Mai no he pogut treballar després de sopar. El darrer àpat del dia marca en la meva vida personal el temps lliure. Ha estat habitualment el moment d'asseure's a la butaca, fullejar el diari i fer zàpping davant de la televisió.

Ja fa bastant de temps que no hi ha cap pel·lícula, sèrie o programa que m'enganxi llevat potser del Polònia, tot i que tampoc no em fa tanta gràcia com diuen que té. Només m'enganxo a sèries històriques ocasionals --especialment les fetes per la BBC-- i, en particular, als fragments de debat dels films de sèrie on surten judicis a tribunals nord-americans. Sovint no sé de què va el judici però m'atrau molt el diàleg i l'argumentació del fiscal i del defensor. Potser és perquè la meva capacitat d'argumentació és escassa... però sento una certa feblesa per aquesta habilitat dels guionistes per fer-nos veure la mateixa cosa de maneres tan oposades i amb arguments i discursos tan convincents.

Com que la televisió ja no aconsegueix moure'm, de fa temps el que resta del dia el dedico a la lectura. No pas, però, qualsevol lectura perquè si em té en tensió --cas de El noi del pijama de ratlles-- o m'esvera per altres motius --cas de Democràcia a sang freda-- després em costa dormir. Han de ser memòries que m'interessin molt --Habíamos ganado la guerra-- novel·les més pacífiques --Sayonara Barcelona-- o assajos de contingut serè i estable com el de Valentí Puig: La fe de nuestros padres--.

No havia llegit res de Valentí Puig que, segons m'han dit, és un bon poeta, un magnífic assagista i un bon escriptor. En aquest assaig ens explica el seu retorn a la fe catòlica. És un llibre que m'interessa i que està molt ben escrit. No l'esmentaria si no fos perquè ahir em vaig quedar encallat en un fragment que em va semblar de gran interès. L'autor cita el teòleg protestant Reinhold Niebuhr:

Déu, dona'ns la gràcia per acceptar amb serenitat les coses que no poden ser canviades, coratge per canviar les coses que haurien de canviar-se i la saviesa per distingir les unes de les altres.

Al marge de qualsevol creença, crec que aquesta pregària podria constituir un propòsit educatiu important. Si aconseguim posseir l'emoció de la serenitat davant l'inevitable, l'impuls del coratge per treballar tots els canvis possibles que cal fer i el discerniment clar entre l'impossible i el possible faríem un món millor i tots plegats ens estalviaríem molt de sofriment.