21 de gener de 2008

La darrera classe


Avui hem fet l'últim acte acadèmic de l'assignatura Didàctica de la Història de l'Art. Com sempre que s'acaba un semestre no puc deixar de contemplar l'alumnat de l'aula amb una profunda emoció interna que procuro dissimular tant com puc. La preparació de les classes, les lectures dels treballs i dels escrits periòdics, la redacció de les respostes, la preparació i gestió de la sortida als monestirs del Cister... m'han ocupat molt de temps d'aquest passat semestre. I avui, quan em mirava el conjunt de la classe per darrer cop -no els tornaré a veure mai més junts en una aula per aprendre didàctica de la història de l'art-, em feia una pregunta que mai no sé respondre'm: ¿què li haurà quedat de profit a cadascun d'aquests alumnes com a conseqüència del meu pas per les seves vides?

Quan he escrit un llibre i al final l'he vist imprès, he sabut que aquelles idees vagaroses d'un temps passat, a través del treball d'uns i altres, s'ha materialitzat en un producte. Quan he tocat amb el piano una peça que només estava en una partitura, o he concretat una melodia que em rondava pel cor, verifico en què és concreta l'acte de creació. Quan els alumnes, però, em diuen adéu com a tals per darrera vegada, em queda un buit al cor. D'una banda és un buit afectiu, certament, però de l'altra és el fruit d'aquesta ansietat que no té resposta... ¿Hauran perdut el temps? ¿Què no hauria d'haver fet? Què els ha quedat construït a dins? No estic ja una mica caducat? No hauria d'aprendre noves tècniques didàctiques per a gent tan jove? És vàlid encara el meu discurs? I sobretot aquesta obsessió: què els haurà quedat? Què els haurà quedat? Què els haurà quedat....?

Avui, a més, els mirava amb una nostàlgia especial. Fa més de quinze anys que, a proposta meva, aquesta matèria va entrar a la universitat de Barcelona. Em fa l'efecte que tal i com estan les coses l'any vinent és molt possible que desaparegui. Per tant, aquests alumnes que avui he vist per darrera vegada poden ser els darrers d'aquesta assignatura.


I, com sempre, també he experimentat un intens sentiment d'agraïment. Ser cada dia a dos quarts de nou del matí dels dilluns i dijous per treballar les meves propostes o escoltar les meves peroracions --i, a més, voluntàriament perquè l'assignatura és opativa-- ha estat per a mi un petit tast de benestar a l'avantsala de la felicitat. (Precisament parlant de "felicitat" elles i ell saben perfectament a què em refereixo).

Sí, avui és un dels dies en què toca quedar tovet.

3 comentaris:

Ana M. ha dit...

Portava dies pensant per poder unir de la millor manera totes les idees que tenia, totes les sensacions que havia tingut, tot allò que havia pogut aprendre durant l'assignatura impartida.
Tot això s'havia de reunir en un text final, una avaluació sobre les classes impartides de Didàctica d'Història de l'Art.
Desprès de diferents intents per realitzar un bon escrit, i crec que el text final va resultar bastant acceptable, sempre tenia la sensació de deixar-me alguna cosa important en ell. Gràcies a aquesta entrada al blog ho he entès per fi:
Encara no s’han passat les fotografies de la sortida als Monestirs cistercencs!
S’hauria d’organitzar una cadena per enviar-nos aquells instants plasmats en fotografies que vam passar compartint moments, explicacions, jocs, etc. Des d’aquí introdueixo la idea.
Una salutació cordial d’una E.T.!

Anònim ha dit...

Tens raó Ana... Ho he tingut present durant tot el mes de novembre i de desembre...i al final s'ha acabat el curs i m'ha passat... Imperdonable! Miraré de trobar el sistema de resoldre aquesta absència.

Tòfol

Anònim ha dit...

Una abraçada ben forta d'una E.T2. Espero que tot vagi bé...
Oh Yeah!
Alba