Sóc dels qui prefereixo veure la pel·lícula després d'haver llegit el llibre. Gairebé mai llegeixo una novel·la si abans he contemplat la seva versió cinematogràfica. Amb les obres d'art, però, sovint no experimento aquesta distinció d'accés. Em plau sovint preparar-me primer un autor o una època per després verificar-la de vista. També m'agrada, i molt!, un cop contemplada l'obra d'un artista o d'una època en estast virginal llegir-ne tant com puc per intentar sistematizar i organitzar millor el pòsit sensual indeterminat que se'm sol dipositar a l'ànima. És el que m'ha passat amb Ramon Casas a propòsit de la visita a "Món Sant Benet". En són els ecos...
En aquests darrers dies, als vespres, en aquell moment d'encabat de sopar quan dius "per avui ja n'hi ha prou", m'he llegit sencera la monografia sobre Casas escrita per Alfonso Alcolea Albero... profusament il·lutrada amb reproduccions de qualitat a tot color.
M'han plagut de manera especial els termes en què descriu la conquesta d'un estil propi per part de Ramon Casas. Vull destacar-ho, perquè no sempre que es parla d'art els mots que s'utilitzen són comprensibles. Quan em trobo amb paraules clares que em fan entenedora la impressió gravada a l'esperit, un esperit carnal que davant la pintura experimenta un plaer també en la pell del cos, experimento una sensació d'alleujamet relaxat. I, com no podia ser altrament, de seguida em ve la pruïja d'anotar el text per si algun dia explico alguna cosa d'aquest pintor a les classes...
Segons Alcolea, Ramon Casas arriba a la definició del seu estil en la seva segona estada a París a finals dels 80 del segle XIX. Copio com ens ho diu i interrompeixo el text amb l'obra que ens esmenta per fer-ho encara més clar...
Esta segunda época de París es definitiva para el estilo de Ramon Casas. Es ahora cuando cristalizan las anteriores incursiones del pintor y cuando desdeñando las audacias cromáticas excessivas de los impresionistas y, desde luego, rechazado el detallismo formal i el falso virtuosismo academicista, Casas confirma un modo personal indiscutible. El pintor, digámoslo ya, cultiva un realismo equilibrado i elegantísimo, de color contenido y de linea esfumada e insinuante. En cuanto a los temas, confirma los que ya en él era norma: asuntos menores, naturales y cotidianos, carentes de toda retórica y, desde luego, ajenos por completo referencias históricas, mitológicas o literarias. Prefiere la figura al paisaje, los interiores a la naturaleza. Su pintura está más próxima al intimismo (...) y al recién aparecido simbolismo que a la realidad fría. En las pinturas de Casas siempre cabrá hallar un sutil aregumento poético. (...) Este buen gusto, este refinamiento, le lleva a los grises plateados sobre los que contrastan detalles rojos y verdes.
Casas consigue el difícil milagro de captar la atmósfera tibia del café con espejos, la niebla de los pequeñs patios o jardincillos que circundan las casitas de Montmartre, 
la pequeña y destartalada sala de baile del Molino, los restos desangelados de un taller tras la fiesta de la noche anterior, 
la mirada acuosa de la Madeleine (...)
y la bruma azulada de su famosísimo "Plein Air". (Pàgines 19 i 20)
¡Com n'està de ben dit això! ¡Quines ganes que tinc d'exposar Casas a classe amb un bon powerpoint!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada