13 de gener de 2008

Discurs oral (II)


Vaig començar a impartir docència a la Secundària el mes de gener de 1968, en el nocturn d'una escola privada. A l'any següent ja vaig donar classes al diürn. L'assignatura més important que vaig impartir va ser Història de l'art i de la cultura al sisè de Batxillerat antic (correspondria al 4t d'ESO actual). Tot i que l'horari oficial li atorgava tres hores a la setmana, la direcció de l'escola, amb sentit humanista, va decidir que en tindria quatre.

La meva didàctica consistia a pujar a la tarima davant de 35 alumnes i exposar oralment amb l'ajunt de la pissarra el contingut de la lliçó (aleshores no en dèiem unitat didàctica). Tot sovint projectava i comentava diapositives. Pur discurs oral com a sistema d'informar per crear coneixement. Cada tres o quatre setmanes posava un examen escrit que constituïa la base de les qualificacions de les avaluacions periòdiques (examen teòric i pràctic). També impartia "llengua francesa". Aleshores la didàctica era diferent: lectures, correcció de traduccions, exercicis de lèxic, una mica de conversa...

Amb tot, les classes d'Història de l'Art i de la cultura --vaig arribar a impartir-ne set grups!-- eren les que més m'esgotaven. Mai ningú em va parlar d'objectius, ni de registres didàctics, ni sobre com articular un discurs ordenat, com captar l'atenció, com motivar, etc. Ho vaig aprendre tot de la pràctica quotidiana... i d'un model universitari: les classes del doctor Gomà.

El doctor Gomà em va impartir Fonaments de Filosofia a primer de carrera i Història de Filosofia a segon. El doctor Gomà entrava a classe --érem uns 250 alumnes a l'aula-- esbossava un somriure ampli i, sempre dret al darrera la llarga taula de l'aula, amb un llapis a la mà que li servia de prolongació de la comunicació gestual, iniciava la lliçó del dia. De bon començament jo --i em sembla que molts altres-- quedàvem penjats de la seva paraula. Els tons de la veu, el moviment del llapis, els exemples adequats, les bromes puntuals, les anècdotes... farcien un discurs molt ben travat i sempre interessant. Tot el que sé de filosofia ho dec fonamentalment a aquesta gran professor.

I, és clar, quan vaig anar a impartir docència al batxillerat vaig comportar-me com el doctor Gomà, imitant-lo servilment en la forma i adaptant-me per necessitat al context. I el cas és que va funcionar. Perquè l'alumnat d'aleshores --tinc el goig de comptar a hores d'ara amb catedràtics d'universitat fills d'aquella primera fornada de la meva vida professional-- aprenia i mostrava molt bé el que aprenia. No va ser fins a la dècada dels 80 --gairebé vint anys després-- que vaig començar a veure que el discurs oral començava a deteriorar-se com a vehicle de comunicació. I més en concret des de l'any 1986 vaig començar, conscientment, a construir una altra mena de didàctica. Havíem d'arribar a l'octubre del 2007 --vegeu el post d'ahir-- per ressucitar ni que fos per un dia l'esclat del meu sistema antic de discurs oral inspirat en el doctor Gomà. Estic segur que si ell em veia des de l'eternitat, havia d'estar somrient satisfet en aquell moment.

D'aquesta experiència em va quedar clar que els exemples que es reben del professorat i que resulten útils per aprendre, són el primer que ve al cap al professorat novell a l'hora d'impartir les seves primeres classes. D'aquí la importància, entre els qui hem fet de la didàctica pràctica la nostra professió més important, de donar bons exemples discents. De ben segur que els exemples de docència que provoquen bons aprenentatges són més importants per a la futura pràctica de mestres i professors que no pas les teories que els ensenyem (sobretot si la teoria no té res a veure amb la nostra pràctica).