11 de gener de 2008

Discurs oral


Un dels tòpics actuals diu que l'alumnat ja no aguanta durant massa temps un discurs oral. I això ha de ser cert perquè he observat que, a mesura que ha anat passant el temps, el meu alumnat universitari, en general, també es cansa després de 45 minuts d'exposició oral. Per aquesta raó la didàctica actual procura fer "zapping" i muntar molts registres didàctics dins de cada unitat lectiva. M'han arribat veus que fins i tot els nens i nenes d'infantil i els nois i noies dels Esplais aguanten menys temps en una sola activitat lúdica. Probablement això es pugui deure a l'excessiva cultura visual de les tecnologies actuals de la comunicació. És el que jo en dic la síndrome del cliqueig. Sembla que cal consumir imatges de manera accelerada per tenir resolta la retribució psicològica de l'instint de consum, sigui de l'oci o sigui de l'aprenentatge. Sigui com vulgui jo m'he habituat des de fa anys a planificar les classes de manera molt diversa i he abandonat la classe expositiva tradicional.

I heus ací que aquest semestre he tingut una sorpresa extraordinàriament agradable: l'atenció dels alumnes d'una assignatura nova que he impartit enguany a un màster oficial. Una matèria nova per a mi i per a l'alumnat, ja que és el primer any que s'impartia al món! En el conjunt de l'alumnat hi he comptat xilens, brasilers, espanyols, italians, una coreana i força catalans. He impartit el curs en llengua catalana i no hi ha hagut en cap moment el més mínim problema. Però no és una qüestió lingüística el que m'ha fascinat d'aquest curs, sinó el fet que m'escoltessin.

Va passar al mes d'octubre. Les sessions lectives duraven dues hores. Jo vaig començar a exposar el contingut d'una unitat didàctica, a peu dret, passejant amunt i avall per l'espai lliure que deixava l'alumnat assegut en forma de U. Em vaig sentir progressivament entusiasmat. Els seus ulls estaven fits en la meva parla. Jo experimentava sense pretendre-ho com m'arribaven relacions conceptuals no previstes, exemples, acudits, punts d'humor per relaxar... i sentia que el meu discurs seguia un ordre precís, ordenat i coherent... Tot plegat em produïa un intens plaer interior.

Durant la meva exposició no vaig percebre cap mirada ensonyada o perduda, cap cara perplexa, cap indici neurològic de fatiga, cap moment en què algú dissimuladament mirés l'hora... el temps pràcticament no existia quan, sentint una fatiga especial a la gola, se'm va ocórrer mirar el rellotge... Passaven cinc minuts de les sis de la tarda. Cap alumne o alumna m'havia avisat i això que tenien una altra classe a les sis... (Solia acabar la classe a tres quarts de sis per atendre personalment els alumnes que ho desitgessin...). La prova que m'havia passat d'hora és que tots van marxar de l'aula rabent...




Sí, són aquests, retratats davant del monestir de Santes Creus en una sortida de l'assignatura, els qui m'han demostrat, joves com són, que jo encara podia parlar dues hores seguides i que podia ser escoltat amb atenció. Valgui, doncs, la imatge d'aquest post com un sentit i agraït homenatge meu per a tots ells i elles. Gràcies!