8 de gener de 2008

Joves


Em topo amb S. només arribar ahir a la Facultat de bon matí. L'acompanyo al bar a esmorzar. Ens entaulem. Avui no ve de dos minuts. Després d'haver resumit una mica l'estat mutu de les fetes jo li parlo del contingut del meu post d'ahir i ens embranquem a parlar dels canvis entre les generacions dels qui ara tenen 30 anys i els adolescents (15-20 anys). La meva percepció l'he costruïda provisionalment a partir dels adolescents de la meva família. I en aquest sentit tinc poc a dir: entre 14 i els 21 anys tinc cinc nebots i una neboda que segueixen normalment els estudis, gairebé tots enfocats a les ciències pures i dures o a les enginyeries. (I, a més, cap d'ells fuma!). La percepció familiar de S., però, és diferent. I sempe és bo escoltar-la.

Segons S. els adolescents d'avui no tenen el més mínim interès per la política; és més, ben bé no saben ni que existeix. Es socialitzen en llengua castellana encara que molts de la colla siguin catalano-parlants (un altre fracàs, penso jo, del sistema educatiu en la mesura que no és això el que es pretenia); el que podríem anomenar "nacionalisme" és com a molt una escorrialla tot i que a l'hora de votar, ocasionalment, si voten, alguns s'inclinin per ERC; dominen la informàtica i el món d'internet que, en definitiva, és el seu món; no llegeixen cap llibre i només els consulten en cas que els interessi alguna cosa puntual com el seu paper en un joc de rol; la universitat de lletres ja no té el més mínim contacte amb la seva realitat fins i tot en el cas d'aquells que han volgut fer alguna branca del que avui en diríem humanitats... i, finalment, viuen en la rapidesa de la percepció (el que jo en dic "la síndrome del clicar").
Són fills dels jocs d'ordinador --em rebla--. I prossegueix:

--Aquest afany que tenen els polítics de controlar els mitjans de comunicació esdevindrà del tot inútil per a aquesta generació--afirma amb convicció--. És més, d'ordinari, no miren gairebé mai la televisió si no és que són aficionats a unes carreres de cotxe o a un esport determinat. La televisió els resulta massa lenta.

Jo li plantejo que a la Xina sí que controlen Internet i que, amb el temps, crec que si convé ja se'n cuidaran prou de controlar-lo, de la mateixa manera que si les urnes, com al País Basc, poden canviar alguna cosa d'essencial, es prohibeixen. Al final li plantejo també si això és bo o és dolent i li expresso la meva preocupació per al futur.

S'acaba el cafè amb llet i m'etziba:

--No jutgis. Analitza.