Demà els qui pertanyem al món universitari reiniciem les nostres tasques habituals. El curs continua després del parèntesi nadalenc, tanquem un semestre i n'obrim un altre. Coincideix aquest moment amb el primer mes del 2008. Llegint els diaris, i a partir de les converses amb parents i amics en aquests dies d'àpats familiars, em sembla detectar una percepció de decadència i fins i tot de por (especialment en aquells parents i amics que, per professió, depenen més del mercat). Certament les dades --inflació, deslocalització, atur, infrastructures, manca de lideratge, desconfiança política, equilibri d'incapacitats en l'àmbit de l'estat, denúncies de la classe empresarial, fallida espectacular del sistema educatiu que fracassa especialment en l'excel·lència, política general gris, silent i de voll gallinaci a Catalunya, mileurisme dels joves que accedeixen al treball, etc.-- no semblen pas anunciar res de bo en els propers mesos.
Potser un dels mals més seriosos que vivim com a conseqüència dels canvis ràpids i brutals que hem viscut en els darrers vint anys sigui l'exacerbació del jo, de l'individualisme. Crec que aquest és el valor-far que il·lumina les vides personals i sotmet la resta de valors a un insà relativisme en funció del profit immediat del jo.
Fa vint anys la transmissió dels valors i l'equilibri entre el jo i la col·lectivitat s'articulava, em sembla, a través de quatre mitjans: la família, l'escola, el treball i la religió. La família estable com a marc i xarxa de solidaritats ha esdevingut inestable i provisional; l'escola no connecta amb la societat i ha esdevingut del tot impotent per cap altra cosa que no sigui instruir i encara; a més, em sembla que en esdevenir un servei gratuït i obligatori, en comptes de crear una ciutadania agraïda ha estructurat --en la dimensió pública-- una xarxa bàsicament assistencial respecte de la qual els usuaris reclamen només drets i cap deure; l'accés al treball ha esdevingut tardà, difícil --exigeix preparacions llargues en una cultura que ha perdut el sentit de l'esforç-- resulta precari i amb uns sous molt baixos; finalment, la religió, una de les dimensions que inclinava a afirmar un sentit positiu de la vida, ha esdevingut una vivència de l'àmbit privat, sovint criticada o blasmada públicament amb burles cruels. Avui, a Catalunya, la religió en els mitjans públics només existeix com a objecte de burla o com a eco d'un discurs anticristià curiosament propagat per mitjans de comunicació propietat dels bisbes.
Crec que el malestar de fons que ens saceseja en aquests temps de crisi no depèn, doncs, només de la recessió o de l'endogalament al qual ens té sotmesos l'estat central. La remor de fons crec que procedeix de la dificultat d'encaix entre un jo atabalat --amb horitzos foscos i amb una erosió brutal de la possibilitat del compromís durador-- i el nosaltres, en definitiva, entre la persona i la societat... En els darrers 20 anys els agents socialitzadors clàssics --família escola, treball i religió-- han estat substituïts pels mitjans de comunicació de masses, la publicitat i la societat de consum, la indústria de l’oci o internet. Aquests agents tenen un poder educador més fort i dens que l'escola, que la família i que la religió i, a més, exerceixen una seducció gairebé irresitible entre la joventut i bona part de la gent de mitjana edat. I és a través d'aquests mitjans que apareix i influeix una societat individualista, presentista --només interessa el moment present i com a molt l'endemà-- i dislocada. Correm el risc seriós d'esdevenir una societat sense vincles.
I malgrat tot...
Malgrat la situació caure en el derrotisme a Catalunya només pot ser una arma de destrucció massiva. D'on sigui, ni que sigui des de l'aparent impotència de la fe en el futur, cal tenir esperança. I treballar perquè aquesta esperança es faci realitat.
No em pregunteu des d'on i en funció de què. No tinc altra solució que tensar el múscul i continuar tirant de l'arada. Només us puc dir que no endebades l'esperança és l'única virtut que es va estendre entre els humans quan Pandora va obrir la capsa del pare dels déus.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada