El Gran Desig

Sempre m’ha semblat útil la distinció que vaig aprendre de jove entre “temperament” i “caràcter”. El temperament seria la tendència a la conducta que ens ve per herència. Podem ser de temperament irascible o calmós, actiu o passiu, optimista o pessimista... El caràcter, en canvi, seria el temperament un cop ha estat educat per les circumstàncies, la vida o l’entorn cultural. He conegut persones molt pacífiques i bondadoses que, inexplicablement, un bon dia, són capaços de cridar i enfurismar-se d’una manera insospitada per a aquells que conviuen amb elles. Són persones de “caràcter” pacífic o bondadós que han dominat, probablement, al llarg de la seva vida un temperament natural irascible.

Si això que acabo de dir és cert el fet de ser optimista o pessimista no és tan un problema ideològic –inicialment—sinó més aviat un problema temperamental. Moltes persones, emocionalment parlant, se senten pessimistes i, per tant, tendeixen instintivament a captar de la realitat allò que és més negatiu. També és possible que aquestes persones, inicialment optimistes, pels cops de la vida o bé a través d’anàlisis intel·lectuals arribin a conclusions negatives sobre la condició humana o sobre la història en general. Tanmateix el que aquí m’interessa és destacar que l’optimisme o el pessimisme poden tenir una arrel genètica de la qual les persones no en som responsables.

Lògicament el pessimista és menys feliç que l’optimista. I de vegades, a més, es veu obligat a tensions emocionals que freguen la seva ètica personal. Un pessimista pot ser cristià i trobar-se que ha de sentir d’alguna manera l’alegria pasqual. I no l'experimenta sensiblement. No hi ha res més trist que un trist cristià! I pot ben ser que aquest cristià no se'n surti en l'àmbit del sentiment o de la vivència interior. O pot ser professor i aleshores pot considerar que no té cap dret a insuflar el pessimisme que sent en els seus alumnes a través del to de la docència diària. Per aquesta raó és un encert parlar de l’optimisme de la voluntat.

Diuen que va ser Gramsci el qui va encunyar l’expressió. Personalment, la figura literària que més m’ha impactat respecte de l’optimisme de la voluntat és el protagonista de San Manuel Bueno, màrtir, de l’Unamuno. Es tracta d’un sacerdot que perd la fe però que, aparentment, continua com si res perquè no podria suportar que els seus feligresos experimentessin la seva pròpia tortura per l’absurd de la vida. És un cas extrem, però manifesta aquesta contradicció ètica entre, diguem-ne, la professió i el temperament.

Al final un no té més remei que aixoplugar-se en l'afroamericà ¡Oh yeah!, en l’admiració (oh!) i en l’acte afirmatiu (yeah!) malgrat tot el que es pugui ser i pensar en clau negativa. I si és professor ha de fer professió de fe de la seva condició optimista ni que sigui a partir de la voluntat. Els desenganys posteriors, en tot cas, als alumnes, que els els proporcioni la vida.

Al cap i a la fi a aquesta vida, precisament, hem vingut a ser feliços, és a dir, a passar-nos-ho bé. I hem d’intentar, com sigui, --s'entén per mitjans honestos-- trobar la manera de fressar camins que duguin amb fe cap la il·lusió segons la qual algun dia i en algun lloc l’ànima es trobarà més a la vora d’estar plena en la consecució del Gran Desig Insatisfet que ara, en el present, l’ocupa.

És allò tan suat de "es fa camí mentre caminem".