9 de febrer de 2009

Felicitat


La paraula ‘felicitat’ procedeix de l’adjectiu llatí felix –icis i volia dir, inicialment, ‘fèrtil’, ‘fecund’. S’entenia que un s’omplia de benestar si podia transmetre la vida i, posteriorment, ja d’una manera menys material, si la seva vida o la seva acció resultava creativa, productiva i, en conseqüència, generava prosperitat per als altres.

Per més que hi he pensat no he trobat una altra manera de definir ‘felicitat’ que utilitzar com a sinònim el concepte de ‘plenitud’. Se suposa que una persona és feliç –que és un significat necessàriament absolut, un no pot ser només una “mica” feliç, o ho és o no ho és, -- quan se sent ple del tot. És a dir, quan no necessita ja res perquè tot allò que pot desitjar, sigui de l’ordre que sigui, ho té o ho ha aconseguit. Naturalment no és fàcil trobar una persona que sigui feliç en aquest sentit de plenitud perquè, qui més qui menys, té el recipient de la seva ànima i dels seus desitjos no del tot ple, i això si no el té francament molt buit.

Omplir el recipient dels desitjos –siguin aquests de la naturalesa que siguin—és, em sembla, allò que mou l’acció de les persones a la vida. Tots volem assolir aquesta felicitat, és a dir, un estat de plenitud. I això és el que ens fa treballar, esforçar-nos, buscar, fer, estimar... o bé els seus contraris: mandrejar, no fer res, no fer, no buscar i fins i tot odiar... Sí, no cal pas escandalitzar-se’n, és un tema recurrent de la literatura: hi ha qui no troba el repòs personal (o almenys així ho creu) fins que no s’ha revenjat d’alguna ofensa...

És una experiència també comuna que la felicitat és diferent en cada persona, és a dir, que cadascú la busca d’una manera, si més no, adjectivament distinta. El que resulta curiós és que persones que, aparentment, tenen tot el que caldria per considerar-se felices no ho són i, en canvi, de vegades persones objectivament amb prou motius per a la lamentació permanent manifesten una sensació de satisfacció que pot arribar a ser eufòrica i encomanadissa.

Això darrer em fa pensar que, probablement, les possibilitats d’acostar-se a la plenitud que anomenem felicitat tingui una arrel genètica. Hi ha persones, potser, que estan més adaptades a la realitat del món i que no hi troben tants entrebancs per sentir-s’hi a gust... i d’altres, que tal vegada, no hi estan tan adaptades...

Continuarà.