25 de febrer de 2009

Cendra


Recordo, com si fos avui, una de les classes de filosofia de la meva adolescència (jo no tenia encara 16 anys). El P. Bernardo, un gran didacta, s’escarrassava per explicar-nos la teoria aristotèlica de la potència i l’acte (crec recordar que en dèiem l'hilemorfisme). Quan va acabar la seva exposició i va preguntar-nos si ho havíem entès, jo vaig aixecar respectuosament la mà per dir-li que no ben bé del tot.

--Acérquese a la tarima, Trepat—em va dir. Les classes les impartia assegut en una tarima més elevada respecte de la resta dels pupitres de l'alumnat. Em vaig aixecar del meu pupitre i m'hi vaig dirigir--.

--Abra la mano—
i jo vaig posar la mà oberta amb el palmell amunt--.

Aleshores va agafar una cigarreta i me la va mostrar. I a continuació em diu:

--¿Qué es esto?
--Un cigarrilo, padre
–que li vaig contestar--.
--Exacto. Es un cigarrillo en acto. Pero es también ceniza. En potencia. Ahora mismo lo va a ver.

Va encendre la cigarreta, va fer unes calades profundes i quan aquesta tenia prou cendra, me la va tirar al damunt de la mà que jo encara tenia parada davant d’ell.

--¿Lo ve, Trepat? Ahora la ceniza ya no está en potencia sino en acto.

Ho vaig entendre perfectament.

En el fons, avui, dimecres de cendra, no fem altra cosa que recordar precisament que som cendra en potència. La cendra és sempre un resultat de la combustió. Nosaltres, en acte, som matèria i esperit en procés de combustió. Recordar que som cendra en potència crec que és sà, perquè ens ajuda a ser conscients de les nostres finituds, de l’absurd de segons quines ambicions i també de la nostra feblesa. És un antídot contra l'orgull.

¿Són el dimecres de cendra i la quaresma una dimensió privadament cristiana? Jo crec que podria també tenir una dimensió espiritual laica, vàlida i positiva per a moltes persones en la mesura que els ajudaria a viure.

Fixa't-hi. La quaresma proposa tres consideracions. La primera: austeritat (dejuni i abstinència). Passar un temps estant-se d’alguna cosa ni que sigui per viure en la nostra pròpia carn la quantitat immensa de persones que no tenen el necessari per viure amb dignitat. La segona: solidaritat (almoina). No pas una donació esporàdica només, sinó la intensificació de l’ajuda als altres del nostre entorn i, en la mesura que sigui possible, als que estan més enllà. I, finalment, la interioritat (penitència, pregària...). I aquesta darrera, ¿quina traducció humana podria tenir avui?

Totes les professions avui necessiten un temps de reciclatge per posar-nos a to, al dia, per no quedar-nos enrere, obsolets... Doncs bé: ¿no ha de ser oportú i profitós també dedicar un temps al recliclatge humà? No ha de ser positiu i sà dedicar un temps a pensar des de dins de nosaltres sobre l’orientació de la nostra vida? Si cal redreçar una mica el rumb?

Per a les persones d’avui la quaresma podria ser una magnífica ocasió per practicar una estona de reciclatge humà. I això, en uns temps en què no disposem fàcilment de moments per pensar i reflexionar, sotmesos a ritmes accelerats implacables, podria molt ben ser una excel·lent oportunitat per millorar la qualitat de la vida.

Oi?