Schwermut

(No, no sé alemany! Però al final d'aquest post, si teniu paciència, entendreu per què he posat aquesta paraula que, segons que sembla, vol dir alguna cosa així com 'melangia' o 'tristesa').

La meva ignorància oceànica la comprovo a cada llibre que llegeixo. De vegades fins i tot trobo que allò que penso hi ha eminències que ho diuen d’una manera més profunda i alhora més clara. Per exemple Steiner.

He parlat aquests dies de la “infelicitat” de les persones humanes, aquesta incapacitat permanent de sentir-nos plens i definitius, fets, acabats. I vaig tenir l’atreviment, en un post anterior, de postular que una de les raons de la infelicitat humana és, precisament, la condemna de l’espècie a la ignorància. Doncs jo no era pas original en parlar d'això. Heus ací que rellegint George Steiner (Deu raons possibles de la tristesa del pensament) em topo amb aquesta clarividència:

Som perfectament capaços de concebre i formular “preguntes fonamentals”: “com es va formar el cosmos?”?, tenen algun propòsit les nostres vides?, existeix Déu?” Aquest impuls de preguntar engendra la civilització humana, les seves ciències, arts i religions. (...) En els fronts absolutament decisius no arribem a respostes satisfactòries, ni de bon tros concloents, per inspirades que siguin, i per més conseqüent que resulti el procés del pensament, ja sigui individual o col·lectiu, ja sigui filosòfic o científic. Aquesta contradicció interna, aquesta ambigüitat predestinada, és inherent a tots els actes del pensament, a totes les conceptualitzacions i intuïcions. Escolteu amb atenció el torrent del pensament i sentireu, en el centre inviolat, el dubte i la frustració. Aquest és el primer motiu de la "Schwermut", la melangia.

Es pot ser, doncs, feliç sabent que ens podem formular les preguntes fonamentals i que mai no les podrem respondre a partir de la raó?

Ja que no podem assolir la plenitud a través del coneixement potser l’haurem de buscar seguint la màxima de sant Ignasi de Loiola: no el mucho saber harta y satisface el ánima sino el gustar de las cosas internamente.

Però, ¿és a l’abast de tothom gustar las cosas internamente?