5 de febrer de 2009

...sense explicació...


És una categoria innata en l’espècie humana el principi segons el qual els fets o els fenòmens tenen una raó de ser, una causa. Les preguntes que ens fem sovint sobre la realitat van gairebé sempre enfocades a trobar-ne les causes, els motius o les raons. I són precisament les raons, si les trobem, les que ens expliquen els fets i fenòmens de la realitat.

En l’horitzó sensorial o immediat la ciència no s’atura i va trobant progressivament més i més raons que expliquen els fenòmens i obren altres preguntes i camins abans insospitats. En el segon horitzó ja no és tan senzill trobar raons que s’imposin per la seva argumentació lògica sobre els fets ètics i estètics...

És probablement en el tercer horitzó de la realitat on hi ha les preguntes més importants, a les quals ens importaria moltíssim trobar resposta -–fins i tot podem parlar de fascinació universal per la pregunta!—i, en canvi, ens topem amb un límit, un mur que ens rebota la pregunta com una pilota sense donar-nos-en la resposta.

És el cas, per exemple, sobre l’origen de tot. Quan ens preguntem com va començar tot plegat (realitat, espai, temps, etc.) i com a conseqüència de què... no hi ha manera d’obtenir una resposta vàlida per a tothom. La física ens parla d’un Big Bang inicial –teoria que cada dia que passa sembla més confirmada per les observacions empíriques-- però la mateixa física resta muda quan li preguntem què va motivar aquesta explosió originària o que hi havia i què passava en el segon abans que es produís. Alguns científics elaboren models matemàtics que no indiquen res i les religions ens remeten a un Déu creador, normalment narrat amb mites (com els primers capítols del Genèsi a la Bíblia judeocristiana).

És a dir: ningú no en sap absolutament res! El cervell humà no arriba més enllà i és incapaç de descriure la realitat inicial i, molt especialment, no és prou potent per entendre les causes que motiven tota la realitat.

Amb el pas dels anys un s’arriba a acostumar que hi ha preguntes sense resposta quan ens situem en el tercer horitzó de la realitat pensable. El que amb pas dels anys no em podia esperar, però, és que en les realitats humanes més properes i quotidianes, en les relacions més senzilles dels éssers humans, en plena edat de la maduresa, hi hagi fets molts senzills –un sí, un no o un desencontre sobtat-- que tampoc no tinguin explicació.