24 de febrer de 2009

Desig


El desig és el motor de la conducta humana, sigui directament o indirecta. Pot ser indirecte en el cas que no vulguem directament alguna cosa --per exemple operar-nos de la cama-- però sí el seu efecte: resoldre algun problema de dolor o de locomoció.

Cada dia, des que ens llevem és el desig el que ens motiva a bellugar-nos, a somniar o a fer. En general el desig s’articula en dues grans dimensions: posseir alguna cosa (objecte, saber, coneixement, habilitat...) o bé acomplir un fet de qualsevol naturalesa. El desig sol aparèixer en el camp conscient de la personalitat.

L’impuls del desig tendeix sempre a buscar-ne la satisfacció o l’acompliment. Viure, és doncs, desitjar. Un dels problemes que tenim els humans respecte del desig és que, la majoria dels que sentim o són impossibles o no s’acompleixen. Aleshores experimentem el que s’anomena, des de l’època de Freud, una frustració. Un dels desigs que més s’experimenta en la naturalesa humana –sobretot en èpoques de joventut—és el desig sexual... no endebades el mot ‘desig’ deriva del llatí ‘desidium’ que designava concretament el 'desig eròtic...' En definitiva el desig és una força d’atracció, en segons quines circumstàncies, terriblement forta. Precisament el fet que el desig, sovint, no es pugui satisfer és una de les causes de la infelicitat.

El budisme fa un diagnòstic, a parer meu, força encertat: l’existència és dolor i l’origen del dolor és el desig. On no em convenç aquesta religió o filosofia és quan afirma que l’abolició del desig suposa la supressió del dolor. La mort també. Aquesta proposta –Buda afirma que hi ha un camí per abolir el dolor—pressuposa, a parer meu, suprimir el motor de la vida. Una vida sense desig és simplement la mort.

Sí, l’existència és dolor i l’origen del dolor és el desig insatisfet... aquesta és una realitat que se m’imposa com una evidència diària. Però no crec massa que el camí consisteixi en l’abolició del desig.

Tot plegat és molt complicat. En moments de perplexitat del pensament arribo a la conclusió que, posats a crear un món, hauria estat molt més sensat programar els humans amb uns desigs que poguessin sempre ser acomplerts sense massa problemes i sense fer mal a ningú. Fer-nos una combinació de dubte amb potes i desigs frustrats, segons com, em sembla fins i tot cruel.

No t’ho sembla?