28 de febrer de 2009

Axial


A propòsit de noves lectures m’ha fet il·lusió redescobrir que la idea de Karl Jaspers sobre l’època axial avui es torna a reprendre. Va ser aquest metge, psiquiatra i filòsof alemany qui va parar atenció a un fenomen històric que havia passat desapercebut: la simultaneïtat de mutacions ètiques i mentals similars en cinc àrees del món: Pèrsia, l’Índia, la Xina, Israel i Grècia. Tot i que el període que ell defensava (segles VIII-V aC.) és més dilatat del que creia, el fenomen continua essent sorprenent. Confuci i Laozi, Buda, Zoroastre, els profetes d’Israel i els filòsofs grecs, sense contacte entre si, constitueixen un salt endavant sorprenent: l’autocomprensió personal i la dimensió social de la persona. És una època, a més, en què es construeixen les categories fonamentals amb les quals encara pensem i les grans religions que avui encara professen milions de persones.

L’ideal de la ahimsa (no violència) i el que fa única la persona (l’atman o món interior) de la cultura hindú; el camí de recerca interior del budisme, el ioga procedent la filosofia hindú del Samkhya; l’harmonia de la concepció de Confuci (el text espiritual del Yi-Jing) --probablement el primer cop que es parla explícitament d’altruisme com a via de progrés i de no fer a l’altre el que no vols que et facin a tu—; els profetes d’Israel que prediquen un Déu proper i amorós, que cal trobar en la interioritat del cor i no en els rituals externs i que exigeix per damunt de tot la justícia; o el desplegament espectacular del pensament de Plató i Aristòtil (amb les seves concepcions del daimon o del "primer motor" i la necessitat d’assolir la virtut...) són moviments del pensament decisius en la història de la humanitat.

No és difícil percebre un nucli comú en aquest gran terratrèmol mental: davant del Misteri de la vida, eventualment designat com a Déu, l’actitud humana ha d’estar presidida per una interiorització rigorosa i alliberadora i per un lliurament benvolent a la realitat.

No ho podré fer mai. Però m’hauria agradat molt impartir un curs sobre l’era axial a partir d’una selecció de textos ben acurats. I no pas pel gust de fer arqueologia espiritual, sinó perquè em fa l’efecte que ens serien útils per aprendre a viure.

¿És possible que estiguem davant d’una nova etapa de mutació axial en els temps que vivim? Tenim alternatives millors per progressar adequadament en la vida si no és pouant en aquestes arrels?