18 de febrer de 2009

Dolor de no ser


La setmana passada vaig passar un parell de dies a l’hotel Món Sant Benet. Al cap d’un parell d’hores vaig començar a percebre una estranya relaxació que no acabava d’endevinar d’on procedia... A l’hora de sopar ho vaig identificar: la llengua per defecte, com diríem avui per contaminació informàtica, era el català. Tot estava retolat en català i des de la recepció al bar passant pel cuiner aquesta era la llengua que ressonava arreu. Potser sí que érem al cor de Catalunya...

L’altre cor de Catalunya, històricament parlant, el podríem situar al voltant del Canigó. Allí tot és superb i posseït d’una estranya dignitat. Els noms dels pics semblen procedir d’un somni: Bocacerç, Sethomes, Tretzevents, Rocnegre, Pèl de Ca... Aquesta geografia va ser l'escenari d'històries gairebé mítiques i els noms dels seus protagonistes retrunyen a l'arrel de l'ànima: Guifré, Griselda, Tallaferro... I tanmateix, quan obres les orelles el francès regna arreu...

Retornem a Món Sant Benet... ¿tan estrany és que trobi repòs en una illa de normalitat? Tant difícil és d’entendre que visc en un país que ha generat una llengua que li és pròpia i que hauria de ser normal en l'ús com ho és l'espanyol a Valladolid? Tant costós és comprendre que sento la terra, el paisatge, el passat i la llengua amb un vincle de carn i d'ànima que no puc destruir perquè és l’arrel de la meva visió del món, una visió que comparteixo amb una comunitat generada per la història?

Però com en el cas del Canigó, quan obro les orelles uns pocs quilòmetres fora del meravellós complex del voltant del monestir del Bages, torna a regnar l’espanyol... A l'endemà, mentre pensava en aquesta estada em va ressonar el record d’un bell haikú del poeta Francesc Prat (El soldat rosa, 1983) emergit a l'ànima davant la tomba buida d’en Guifré al costat del campanar:

El meu passat
viatja pel present
també en ruïnes.

I em posseeix el dolor no poder ser en el meu país perquè el que jo sóc està en ruïnes. ¿Com es pot ser res quan la meitat no vol ser i l’altre meitat s’autoodia?

Quan arriba la nit em vénen a la memòria les sentències de Vicens Vives a Notícia de Catalunya: no hem estat prou fort per fer-nos la nostra pròpia història... i, encara més lúcidament, enlairem banderes solitàries per cobrir tot seguit amb llurs parracs les nostres febleses...

Si bé tot està per fer, no pas tot és possible. Ja no.

No poder viure deixant fluir la saba directament a la fulla i a la flor des de l’arrel produeix un dolor somort i persistent. I això impedeix també ser feliç.