7 de febrer de 2009

D**


No, el títol del post d’avui no és una errada… és una manera de visualitzar respecte. Els jueus no pronunciaven ni escrivien el nom de Déu. Una teòloga actual, Elisabeth Schüsler Fiorenza, en els seus llibres, provocativament, escriu G** en anglès (God, original) i també, és clar!, en les traduccions (D**). Em sembla un encert.

Crec que totes les persones, en un grau o altre, d’una manera més o menys clara, sospitem o intuïm l’existència d’un tercer sentit de la realitat: a la vida hi ha alguna cosa més que no pas allò que percebem pels sentits o entenem per la ment. Aquest estatge, que es troba més enllà i alhora més aquí de la realitat viscuda i pensada, l’anomenem “transcendència”. En la seva etimologia, “transcendir” vol dir “ultrapassar pujant”, “anar enllà”, en el sentit de superar la realitat percebuda i pensada. Tot i que no totes les experiències del transcendir pressuposen el teisme, no deixa de ser cert que en l’inventari de conceptes dels humans de tots els temps, relligat a la transcendència, hi ha la idea de la Divinitat, de Déu.

I, curiosament, no podem abastar, definir, limitar i pensar aquesta idea encara que no es cregui en la seva existència. Precisament per ser una idea inscrita en el cap de tots els humans –encara que no hagin estat en contacte entre si—i alhora ser impossible de dir amb paraules, els jueus no deien ni pronunciaven el nom de Déu. Perquè en dir-lo el concretes, i en concretar-lo, limites el què és il·limitat. De fet, doncs, es podria afirmar que pronunciar el nom de Déu és profanar la seva essència.

De moment només tenim quatre espais mentals on podem encabir la idea i l’experiència de la Divinitat o de Déu dins de les nostres limitacions.

El primer espai seria la “verticalitat”. Déu està per damunt de nosaltres i cadascun dels creients no pot fer altra cosa que sentir-se’n posseït i reverenciar-lo. És d’aquí d'on es generaria la necessitat d’adoració i de pregària de petició. També pot ser l’espai pervers que els humans poden aprofitar per apropiar-se’l i justificar qualsevol poder.

El segon espai és la dimensió horitzontal, l’alteritat. Déu són els altres. Els altres són espais de Déu. Especialment en el cristianisme Déu estaria en els altres i, en conseqüència, estimar els altres i lluitar per la justícia seria l’impuls primigeni que generaria la nostra experiència “mística”. És un espai que mou a l’acció coherent.

El tercer espai el trobaríem en el Tot... en Ell vivim, ens movem i som, em sembla que diu sant Pau. Aquesta dimensió de totalitat com a espai de Déu és el que ens mou al sentiment “oceànic” i ens invita a la contemplació, a la pregària de silenci, a la fosa que dissol el nostre jo, a veure que sempre hi ha un enllà en una posta de sol, en un rosa groga, en una música o en la remor irregular d’una onada...

Finalment, la quarta dimensió és la interioritat: Déu és a dins de cadascú de nosaltres. Bussejar en el nostre interior com a camí d’accés a la Divinitat és present en moltíssimes tradicions religioses, amb resultats notòriament satisfactoris per als humans que ho practiquen.

De fet, però, és tan summament pobre to això que acabo de dir, que potser sí, potser hauria de dir D**... i callar...

Perdoneu-me!