14 de febrer de 2009

Comparació i evasió


Un cop reconegut que el pessimisme o l’optimisme així com la capacitat o no de ser feliç tenen una arrel temperamental d’origen genètic i depenen en bona part de l’atzar, de l’educació i de la voluntat, podem passar a altres consideracions sobre la felicitat.

No hi ha dubte que al llarg de la vida tothom, qui més qui menys, passa per moments d’intens benestar físic o emocional. N’hi ha prou a tenir una petita sensibilitat per la bellesa com per passar moments sublims davant la beutat de la natura o escoltant a dins una música que penetra i embolica l’ànima amb un intens plaer. Els enamorats que comparteixen aquest estat anímic i el poden desenvolupar sense límit de cap mena també passen per moments aguts de gaudi. O bé el moment en què et posen per primer cop el fill o la filla en els braços...

Tampoc no es pot negar, però, que hi ha moments d’intens dolor personal i col·lectiu. Les malvestats de la història i del present, els escassos arguments sobre les possibilitats de millora sobre el mal en el món futur, la certitud de la mort i l’arbitrarietat del dolor fan difícil, per no dir impossible, que el benestar ompli de debò l’ànima de les persones amb sensibilitat i consciència de la realitat del mal i del dolor. Sembla lògic, doncs, que mentre existeixi el dolor i el mal, en l’àmbit particular o col·lectiu, qualsevol benestar no pot ser complet.

Sovint, doncs, no tenim més remei que sentir-nos agraïts per comparació en la mesura que moltes persones del món –centenars de milers—voldrien tenir el que tenim i ser el que som. Si pensem en la gana o en el dolor concret de les persones en el món, i que nosaltres no passem per dolors o per fams, podem sentir-nos una mica satisfets. Tenim sort! Naturalment, però, és una via negativa.

O bé podem ser momentàniament feliços a través de l’evasió o amb la sedació de qualsevol “droga”, sigui física o espiritual. Per exemple: no crec que ningú pugui ser feliç fent un bon àpat tenint present al davant els centenars de milers de desnodrits del món... o de tenir un qualsevol benestar per poc conscient que se sigui d’aquests magatzems de dolor que són els hospitals o dels drames que es viuen cada dia en els tanatoris, sense anar gaire més lluny.

Podem, certament, tenir benestar i fins i tot, potser, ser feliços. Però, genètica a banda, cal pagar un preu: o la inconsciència o l'evasió.

Sempre ens podrem excusar pensant que al cap i a la fi nosaltres no hem fet el món. Però això, si bé deslliura de culpa, no produeix felicitat.