Del mal

Una de les raons més poderoses de la infelicitat humana és l’existència del mal. El mal és una evidència lacerant perquè per, poc que et miris endins, el descobreixes com un petit monstre instal•lat en les mateixes entranyes de l’ànima. Hi és enxarxat com una teranyina i et mostra que en determinades circumstàncies, probablement, la pròpia conducta podria arribar a catalogar-se d’abjecte, per més que ens considerem sincerament incapaços de matar una mosca.

El mal físic és una realitat dolorosa. El mal psíquic probablement encara ho és més. El mal derivat de l’egoisme i de la injustícia rebel•la i fa difícil, per no dir impossible, trobar-hi un sentit. Podem descriure la condició humana amb la metàfora cristiana del pecat original: naixem incomplets, amb una maquinària psíquica defectuosa...

Però resulta molt difícil explicar de manera convincent el sentit del mal des d’una òptica religiosa. No disposem ni de metàfores! Si algú creu que la natura i la vida obeeix a forces cegues en un context estrictament material –la natura no inclou principis morals!—l’arbitrarietat del mal i de la injustícia és una conseqüència lògica. Qui té mala peça al teler som els qui hem de justificar l’existència d’un Déu bo.

El discurs d’Epicur és contundent i no el podem respondre amb subtileses i escapatòries: o Déu pot i no vol evitar el mal i aleshores no és bo; o vol i no pot i aleshores no és omnipotent; o ni pot ni vol i aleshores no és Déu.

Els qui creiem en un Déu bo no podem explicar el mal. És així de clar. El mal no pot ser un càstig: l’arbitrarietat del mal o el sofriment dels innocents constituiria un escàndol inacceptable. Dir que Déu permet el mal, que no vol, per respectar la nostra llibertat és una proposició sense sentit. Si Ell, que amb les nostres pobres paraules diem que és la bondat en grau eminent, no actua, i, d'altra banda, nosaltres l’hem de tenir per model, podríem concloure que també hem de fer el mateix: davant d’algú que pega un altre (un adult que s’acarnissa amb un nen, per exemple) tampoc no hauríem d’actuar per “respectar la seva llibertat”. I no és el cas! Els manaments ètics de totes les religions ens obliguen a intercedir per evitar el mal (per exemple, la paràbola del bon samarità!)

Davant la presència del mal en el món, els qui creiem en un Déu bo només podem callar. Com em va dir el P. Altisent, monjo de Poblet, el mal és un misteri que no ens ha estat revelat. O com diu mossèn Ramon Maria Nogués: la pressió evolutiva, després de segles d’intents d’explicació i controvèrsies, porta a callar davant de l’enigma, tal com ja han fet respectuosament molts personatges religiosos, com , per exemple, Job.(L’evolució darwiniana de les religions “vertaderes”, 2008, pàgina 98).

Tenim l'imperatiu ètic de lluitar contra el dolor aliè i contra el propi... però no podem pontificar en res sobre l’enigma del sofriment humà i menys encara considerar-lo una benedicció!

Job, per exemple, era just i l’únic que va treure de sofrir va ser continuar confiant en Déu i en les seves inescrutables decisions. Però no en va trobar cap explicació.