Odi

Aturo la lectura en acabat de passar per una cita de Spinoza: El poble jueu no deu la seva supervivència a l’elecció divina, sinó a l’odi dels pobles. Això ho escriu el 1670, en el seu Tractatus theologico-politicus.

Certament l’odi als jueus va ser una realitat llarga, dura i criminal durant mols segles. En l’imaginari cristià dominant Israel era un poble deïcida. I tot i que el cristianisme va situar les responsabilitats en l’esfera de l’individu i no pas en la del clan, ni en la del poble, l’odi contra el “pèrfid” jueu va constituir una constant. No crec que el bo de Spinoza es pogués arribar a imaginar els progroms russos o la shoa nazi. Ni tampoc que, entre nosaltres, d’alguna manera l’antisemitisme continués viu disfressat, això sí, de motivacions aparentment nobles com la causa de la pau.

No vaig poder continuar llegint perquè la cita de Spinoza, el record sobtat de les imatges del poeta Espriu i la contundent realitat d’avui, m'ha portat a la consciència les persones que, a Catalunya, encara ens sentim catalanes. Crec que avui puc afirmar modestament que els qui sentim, pensem i parlem en llengua catalana i creiem que aquesta identitat és un dret normal i no pas una concessió simpàtica del poder madrileny, patim una intensa animadversió de molts espanyols. És un lloc comú i clàssic de la política espanyola –sigui de dretes o d’esquerres—de tant en tant, quan no hi ha millors arguments, criticar qualsevol tipus de relació o de realitat amb Catalunya, només perquè és catalana, culturalment diferent (si més no ho som uns quants). Ho va confessar el mateix líder del PP fa uns anys quan no era líder: meterse un poco con Catalunya da buenos resultados electorales.

L’animadversió, i fins i tot l’odi, es palesa diàfanament quan intel·lectuals que admiro per la seva obra i la subtilesa del seu pensament són capaços de participar activament i pública d’aquesta animadversió. ¿Com pot ser que un intel·lectual, titllat de progressista, d’obra ferma i esperit obert, sigui capaç d’afirmar que l’única llengua a imposar a Catalunya ha de ser l’espanyola i que si cal conèixer la catalana és només per pura cortesia amb el veí?

En llegir la cita de Spinoza m’he volgut consolar pensant que potser sí que nosaltres podríem sobreviure gràcies a l’animadversió i fins i tot l’odi de molts espanyols... però de seguida m’he arrugat. No, no vull viure d’il·lusions... no serà així.

Per què? –em preguntes--.

Dubto que, al marge dels jueus, es pugui edificar ni conservar res sobre l’odi. Però sobretot crec que no serà fàcil que ens en sortim mentre, a més dels espanyols, ens odiem nosaltres mateixos.

Entre la manca de coratge --només bordem una mica quan l'amo és lluny per tot seguit llepar-li la mà quan s'acosta-- i l'autoodi, poca cosa estem fent per tirar endavant.