1 de març de 2008

Ballar


Fa uns dies que he començat les classes de "blues, gospel i jazz clàssic" (lliure elecció) a la Facultat corresponents al segon semestre. Són dues hores seguides dilluns i dijous en què, d'acord amb el programa, exposo el sentit inicial del títol de la matèria, fem un recorregut per la cultura afroamericana i la seva història, la funció de la seva música en el seu marc social i, finalment, descrivim i aprofundim sobre formes, significats i funcions del gospel, el blues i la jazz clàssic passant per diversos estils i músics concrets.

Les classes passen per tres registres didàctics. En una primera fase ens contextualitzem, és a dir, revisem el que hem fet a la sessió anterior i contrastem la meva síntesi amb les notes i apunts de l'alumnat, i a continuació exposo, amb l'ajut de textos i d'audicions o amb les mans al piano, el que està programat en la unitat lectiva. El segon registre està destinat a veure vídeos, ordinàriament amb fragments de pel·lícules seleccionades que comentem a posteriori sobre preguntes formulades prèviament al visionat; finalment, la darrera mitja hora la dediquem a ballar (he programat tres coreografies a més del temps dedicat a aprendre a dissenyar-ne per part de l'alumnat).

Amb aquest tres registres diaris intento oferir i fer arribar la informació a l'alumnat a través de tres canals de processament: el visual, l'auditiu i el cinestèsic. Com que l'aprenentatge del contingut no és només intel·lectual sinó que hi ha de jugar un paper fonamental l'emoció, cal repetir i simultanejar els temes. No puc només dir "el blues té un feeling especial" sinó que aquest "feeling", un cop definit i descrit amb exemples, s'ha d'arribar a sentir en el cor. I per tothom és ben sabut que el cor té portes que les claus del pensament no obren pas. Cal arribar-hi per d'altres camins i, si més no en aquesta mena de música, un n'és la dansa. Sobretot perquè els afroamericans que van crear aquesta música la van fer per ballar i, així, expulsar la tristesa. Ballant, doncs, "comprenem" emocionalment --o si més no ho intento-- el sentit últim d'aquesta música.

Aquest dijous --quarta classe del semestre--, aprofitant que dues alumnes de l'any passat han vingut a la classe d'enguany i que amb elles havíem après after hours a ballar el lindy hop en un nivell bàsic, vaig fer asseure l'alumnat a terra (acabàvem de passar la coreografia A) i vaig ballar lindy amb les dues ex-alumnes al ritme del Mc the knife de l'Ella Fitzgerald en la versió que té amb la big band de Duke Ellington. En acabat, suat i amb mig alè perdut, em vaig adreçar a l'alumnat d'aquest any i els vaig dir que just feia dotze mesos, les noies que havien vist ballar amb mi havien pensat el mateix que probablement molts dels presents estaven pensant en aquell moment: a) ¡Com m'agradaria ballar així!; b) ¡Mai no ho aconseguiré perquè és molt difícil; i c) ¡Quina vergonya aprendre'n i ballar amb aquest professor! Doncs bé --els vaig dir-- les dues alumnes de l'any passat --que assentien amb el cap les meves paraules-- van assolir el desig i van superar les dues pors... I em sembla que no pateixen pas massa quan ballen amb mi... --vaig afegir amb un to lleugerament irònic--.

Pel que vaig observar a les cares havia fet diana... a continuació els vaig oferir d'aprendre a ballar lindy bàsic però que, com podien comprendre, m'ho havien dir ells o elles... Ho vaig dir sense massa esperança perquè els meus alumnes sempre tenen la mateixa edat però jo sumo un any més cada curs i avui la distància entre un home de seixanta anys picats com jo i un/una jove de 20 anys encara no, és objectivament insalvable...

Amb aquell demostració de ball la classe s'havia acabat... i jo em vaig adreçar a la taula a recollir els papers, els compactes i els videos esparsos que hi havia al damunt... ¡Quina sorpresa no vaig tenir quan molts dels/les alumnes em van venir a dir que volien aprendre a ballar lindy!! Gairebé dit i fet perquè com que en aquell moment no utilitzava ningú l'aula i alguns/nes alumnes no tenien classe vam començar a aprendre a ballar immediatament amb uns quants... Hem quedat que els dijous farem tres hores de classe: l'última per revisar, recuperar o consolidar les coreografies i per aprendre a ballar lindy...

A dos quarts de dotze em dutxava, em canviava i m'adreçava al meu despatx... Havia fet tres hores seguides de classe... però tenia inflat el cor de tal manera que em sembla que per uns instants vaig saber què volia dir felicitat.

2 comentaris:

Marc ha dit...

La referència és la "REFERÈNCIA". Espectacular!!!!

lau ha dit...

Estimat Tòfol, la sessió de dijous va ser màgica! Vam viure l'espontaneïtat i la naturalitat, el swing i el feeling del que tant parles, i va ser com tornar a casa! Sens dubte, aquest és l'esperit que ens permet alçar la veu i dir un "sí a la vida" malgrat tot, malgrat els anys, malgrat les tempestes i malgrat les pors... I aquest esperit et rejoveneix, creu-me, i et permet arribar de la manera que ho fas als teus alumnes i, tot i la distància que tant et fa dubtar, et proporciona aquests moments de "felicitat" que tu apuntes i et fan adoptar una expressió nova.

T'ho vaig dir, he vingut perquè t'enyorava i perquè em vas fer un regal "lindy hop", un detall que s'ha de continuar compartint!

"Oh yeah!"