Llegeixo un article que parla sobre el dubte i el convenciment absolut on s’afirma de manera contundent que “l’acte de dubtar és a l’origen del coneixement mentre que un convenciment absolut és la base de l’immobilisme”.
Mai no he dubtat –valgui el joc de paraules—que el dubte davant d’una afirmació és una actitud sana mentre no la verifiquis o la refutis. I és positiu pensar les coses abans de creure-te-les a ulls clucs. Ara bé, afirmar que el dubte és una realitat indiscutible, és una contradicció “in terminis” i aboca al relativisme absolut. No es pot dubtar, doncs, del relativisme absolut? D’altra banda com que no pots estar dubtant sempre de tot, perquè això t’immobilitza, ni pots estar verificant o refutant totes les afirmacions, no està de més fiar-te del que diuen persones que et mereixen confiança.
En principi, doncs, no és lògic afirmar que “el dubte és el progrés i que el convenciment absolut inevitablement és la base de l’immobilisme” perquè de fet l’autor de la sentència està construint un absolut i, per tant, una àncora d’immobilisme.
Però tampoc no sembla que es pugui esbandir amb un article l’existència d’alguns convenciments absoluts que el pas del temps no hauria d’esborrar, sempre que aquests convenciments anessin trobant les paraules adequades al llenguatge dels temps i s’articulessin de manera coherent amb les novetats que es produeixen en el decurs de la història. Penso, per exemple, en el decàleg del Sinaí que tanta importància ha tingut en el context occidental. Tant en la part negativa (no mataràs, no robaràs, no diràs falsos testimonis... ), com en la part positiva (honoraràs el pare i la mare...), em semblen normes d’ús permanent i útil per a l’espècie humana i no està gens malament que es mantinguin com a conviccions “relativament absolutes”.
3 comentaris:
Potser l'arrel d'aquest relativisme no és el dubte natural degut a la contingència de l'ésser, sinó la crítica com a metodologia, en tant que aquesta, si es desenvolupa d'una manera ordenada i metòdica, ens proporciona resultats susceptibles de poder defugir la falàcia, que és sovint, l'inconvenient més feixuc del discurs. D'això en podem deduïr que la crítica i el pensament crític persegueixen fonamentalment la refutació o verificació del argument i/o per extensió del discurs. L'afirmació de que "el dubte és a l'origen del coneixement", segons el meu punt de vista, té més a veure amb els successius canvis de paradigma de la humanitat i els principals mètodes dels que aquesta es serveix per a superar el paradigma anterior i encarar el següent. Ara bé, és fàcil comprovar per un mateix que el dubte prolongat genera la impossibilitat del canvi en tant que aquest dubte no és sino la manca de arguments definitius que fan falta per a superar e paradigma en que un (o tots) es troben.
En primer lloc, moltes gràcies, Esteve, per fer comentaris al meu bloc. La veritat és que la teva resposta és la pròpia d'un professor de filosofia. És gairebé indiscutible que el dubte és a la base del coneixement científic. Un bon científic procura no tenir prejudicis i li cal verificar o bé refutar el que està establert per avançar en el coneixement. I també, des del punt de vista racional, el dubte és al dessota de la controvèrsia lògica.No sé si aquesta qüestió és també extensible a tot tipus de discursos, en especial a l'ètic. Com diu Luri el canibalisme no és una opció lliure o una simple qüestió d'opinió relativa...
Tanmateix jo no pretenia arribar a cap fondària especial: només volia amb un toc d'humor fer veure la simplicitat i la contradicció en les afirmacions absolutes sobre relativisme!I poca cosa més!
Potser, com gairebé sempre, tot plegat, humanament parlant, no és altra cosa que una qüestió d'equilibiri.
Tòfol
És evident que he estat una mica massa espès en el meu comentari. Si no és molèstia, m'agradaria seguir comentant de tant en quant alguns dels teus articles (no sé si hauria de dir "posts"). Trobo que tenen una profunditat serena i entenedora.
Creu-me si et dic que vaig provar de trobar uns mots més entenedors per al comentari, però com pots veure la sintesi del que volia expressar és "per se" una mica extensa i temia que si provava de posar-ho en paraules més senzilles seria més avorrit del que ja és.
Bé, això és tot. Espero no haver-me fet massa pesat amb tot plegat. Fins la propera.
Publica un comentari a l'entrada