Societat madura?

Quan algun dels meus alumnes em mira amb cara sorpresa i no identifica què va passar el vint-i-tres de febrer de 1981 em ve una fuetada a l'ànima que em fa conscient sobtadament de l’entrada a l’estatge de la vellesa. Tots els de la meva generació saben perfectament què feien a quarts de set de la tarda del 23 de febrer de 1981. Això indica que el fet va ser emocionalment impactant.

Llegeixo aquests dies, aprofitant la indolència a què convida la calidesa estival, “Anatomía de un instante” de Javier Cercas. És un estudi empàtic sobre el 23 de febrer, les seves causes, els fets... les conseqüències... La lectura m’ha fet adonar que potser ens queda un record una mica inexacte sobre l’ambient d’aquells dies. El cop sembla que va estar a punt de triomfar i que el seu èxit va anar d’un no-res. A l’endemà es va atribuir el fracàs a la maduresa del poble, a la fermesa de les institucions i dels mitjans de comunicació i a no sé quantes coses més... Un paràgraf del llibre de Cercas, però, m’ha fet esclatar a dins una llum diàfana sobre la realitat. El record, a llarg termini, sempre ens acaba traint.

El Congrés dels Diputats, un cop alliberats els diputats del segrest a què els tenia sotmesos la guàrdia civil, va emetre el 24 de febrer el següent comunicat: La carencia de cualquier atisbo de respaldo social, la actitud ejemplar de la ciudadanía, el comportamiento responsable de los partidos políticos y de los sindicatos, así com de los medios de comunicación y particularmente de las institucions democráticas (...) bastaron para frustrar el golpe de estado.

Resulta ben difícil acumular més falsedats en menys paraules. No sé si el cop tenia o no consentiment social però no crec que n’hi faltés massa fora de Catalunya. El comportament de la ciutadania, jo el primer, no va ser exemplar: va consistir a quedar-se a casa, a mig camí de l’emoció temorenca i la impotència, i a veure-les venir... els partits polítics no van dir ni mu, els dirigents autonòmics, llevat de Jordi Pujol, van callar o es van amagar, i ni els mitjans de comunicació ni els sindicats van fer res per frustrar el cop. Fins i tot ni els bisbes que estaven reunits en assemblea a Madrid, van dir un sol mot... Tots els qui van parlar ho van començar a fer quan el cop havia fracassat...

No crec que al vint-i-tres de febrer fóssim una societat particularment madura: érem una societat profundament acovardida. Hem millorat gaire d'aleshores ençà?