Independència

Aquests dies que els diaris a Catalunya sembla que només tinguin dos temes –la grip A i la manifestació contra la sentència del tribunal constitucional sobre l’Estatut—m’ha plagut mirar com li van les coses a la nació de Montenegro.

Fa tres anys, mitjançant un referèndum lliure, Montenegro es va separar de Sèrbia i va assolir la independència. Montenegro és un país plurireligiós i multiètnic. Hi ha cristians, musulmans, serbis, kosovars, ... per tant, en principi, no és un país, diguem-ne, fàcil. Com és ben sabut van reconèixer Montenegro els EUA, França, Anglaterra, Alemanya... i molts altres països a excepció d’Espanya i Rússia. Curiós no? Fa tres anys que Montenegro és independent... i ningú no en parla. Això m’ha fet sospitar que les coses li deuen anar bé i que per això no és notícia. Perquè si li anessin malament les coses el front espanyol – des dels socialistes de la E al Partit Espanyol Per Excel·lència i des de El País a La Razón-- ens haurien pentinat diàriament amb tots els desastres haguts i per haver com a conseqüència, naturalment, del nacionalisme independentista montenegrí.

I és clar que no en parlen: resulta que Montenegro en tres anys d’independència ha reduït l’atur del 30% al 10% i ha doblat el poder adquisitiu dels seus habitants. Raons? La capacitat del seu minúscul estat per prescindir de les obligatòries inversions sèrbies i russes –catastròfiques—i haver-se pogut obrir a les inversions occidentals, a planificar un bon turisme, etc. En l’horitzó hi tenen la sol·licitud d’entrar a la UE. Hi ha pàgines negres també a la societat montenegrina, màfies i corrupció... però d’això els espanyols no en poden parlar massa perquè, segons que es veu, ser políticament corrupte a Espanya, tant si toca al PSOE com al Partit Espanyol Per Excel·lència, no macula ni fa perdre un punyetero vot.

El més divertit del cas és que els representants de la minoria sèrbia –un 17% de la població-- diuen que, atesos els resultats, ara proposarien el vot afirmatiu al referèndum de la independència... ¿Us imagineu a l’Alicia Sánchez Camacho o a la Montserrat Nebrera afirmar amb alegria que haurien votat que sí en un suposat referèndum per a la independència de Catalunya que s’hagués guanyat tot hi haver promogut el no?

Miro, però, amb tristesa la feblesa del que queda de Catalunya. D’aquí a quatre dies deu funcionaris que només representen el dit del senyor Rajoy i del senyor Zapatero, tindran més pes que la voluntat popular exposada a les urnes sobre un Estatut que, d’altra banda, ja ha estat prou ribotat. Tots dividits i dient coses diferents fins i tot en el si de partits sobiranistes... Sentenciaran a la contra –tothom ho sap!-- i ... quatre esgarips i no passarà res.

De vegades penso que sobre la Catalunya catalana –sí: i per Catalunya catalana també entenc el senegalès i el mabregí, l’ucrainès i el tamazig que volen quedar-se aquí i que s’identifiquen en els valors col·lectius nostres-- hi pesa la maledicció de Beckett i del seu ideal de vida. ¿Saps quin és l’ideal de vida de Beckett? Fracassar, tornar a fracassar i acabar fracassant millor.

Sovint, al final de cada estiu, penso que un cop més els catalans som a punt de fracassar millor. Sigui per la independència no assolida, sigui perquè, de fet, administrar-nos bé no sembla que sigui el nostre fort. No me’n facis cas: deu ser la síndrome postvacacional.