16 d’agost de 2009

Constància


Aprofitant el centenari de Darwin s’ha publicat en llengua catalana la seva autobiografia. És un text honest i sincer del qual es pot aprendre molt. Fascinant és la seva actitud a l’hora d’opinar: es nega a opinar si no ha dedicat prou temps a estudiar l’assumpte en qüestió.

Però el que més impressiona és la seva autoanàlisi davant de l’experiència de l’art. Confessa que, de jove, gaudia moltíssim de la poesia, la literatura i la música. I, en canvi, de gran, quan escriu la seva autobiografia, reconeix que fins i tot la lectura de Shakespeare li resulta insuportable (cosa que per a un intel·lectual anglès del segle XIX era una autèntica blasfèmia). Considera que el fet d’haver-se dedicat obsessivament a buscar lleis científiques li havia atrofiat una part del cervell, aquella part del cervell --diu--de què depenen els gustos més elevats. I que era incapaç de sentir res davant d’un poema o d’una peça musical...

Més endavant diu que si hagués de tornar a viure es posaria com a norma consistent l’obligació de llegir una mica de poesia i d’escoltar música almenys un cop per setmana ja que les parts actives del cervell se li haurien mantingut actives amb l’ús.

I el que potser és més important de le seves consideracions és la finalitat que, per a ell, té el gaudi de l’art, gaudi que ha perdut amb els anys. La pèrdua d’aquestes afeccions és una pèrdua de felicitat, i segurament fa mal a l’intel·lecte i amb més probabilitat al caràcter moral, i afebleix la part emocional de la pròpia natura.

O sigui que de Darwin no hem d’aprendre només que en la natura hi sobreviu el més fort, sinó que pot aspirar a més felicitat aquell que és constant i no abandona de manera regular la pràctica de la lectura i de l’audició musical...

Crec que es podria pràcticament elevar a dogma de fe que la constància és l’únic camí possible per a la profunditat i la felicitat en qualsevol dels àmbits on caminem la vida...