El substatiu "sequera" designa una situació de manca de pluja i, per extensió, de falta d'aigua. L'aigua i la calor són dues condicions ineludibles per a la vida. En els llocs de la Terra on es combinen ambdues condicions, la vida esclata espectacularment, com a l'equador.
La literatura mística, quan parla de "sequera" i ho aplica a l'esperit, es refereix a situacions de l'ànima humana en què aquesta no "sent" res, de tal manera que no percep cap element transcendent, religiós o no. És la nit de l'ànima que va cantar magistralment sant Joan de la Creu. És un moment en el qual els sentits externs s'imposen i no sembla que sigui ni tan sols possible que hi hagi, enllà de la seva percepció, absolutament cap altra existència.
Fa temps un col·lega meu va utilitzar el mot "sequera" per referir-se a una altre aspecte de l'experiència humana. Segons que em va semblar entendre, el col·lega en qüestió descrivia aquella situació en què un sector de l'ànima queda no només indefens sinó permanentment sec, sense cap mena d'humitat afectiva que li doni vida. Deia que les persones que es trobaven en aquesta situació sentien com una mena de mort anunciada, com si la manca de rec en aquesta part de l'esperit constituís una mena de gangrena que a la llarga s'estenia per tota la sensibilitat interior. Eren, persones, afegia, que tot i viure externament es podien considerar humanament difuntes.
Avui que fa tant de temps ja que no plou, que fa tant de sol i tanta calor, i que falta potser ja una mica d'aigua, m'han vingut a la memòria aquelles llunyanes paraules del meu antic col·lega. Per cert, ¿què se'n deu haver fet?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada