9 d’agost de 2009

Fiat iustitia et pereat mundus


Faci’s justícia i que el món desaparegui! Aquesta vella sentència llatina m’ha fet pensar, de cop, en una de les paradoxes de les societats europees, si més no de la nostra: anem superant injustícies i negativitats i, per contra, en comptes d’estar-ne satisfets, incrementem progressivament el sentiment d’insatisfacció.

Em fa la impressió que en el nostre imaginari tenim una idea o un desig segons el qual les relacions humanes i els conflictes d’interessos, les diverses formes d’encarar la vida i allò que ens produeix benestar en cadascun dels humans hauria d’arribar a funcionar amb exactitud, com un mecanisme de rellotgeria. I la vida, un cop i un altre, desfà aquest ideal de precisió. És massa forta, la vida, i està per damunt tant de la presó de les paraules com de les imaginacions més fèrtils del desig.

Tenim, per exemple, una idea exacta de justícia i sovint pensem que s’hauria d’aplicar inexorablement enllà dels greus desordres en els efectes que podria arribar a produir. Així, ara que acabo de llegir l’excel·lent llibre de Javier Cercas sobre el 23-F (Anatomía de un instante), recordo la insistència amb què determinada esquerra es plany de no haver aplicat la justícia –que no el dret—per condemnar els responsables del franquisme durant la transició.

¿Què hauríem d’haver fet? Empresonar a perpetuïtat centenars o milers de persones? No vaig jurar jo, per poder ser professor agregat d’institut l’any 1974, fidelitat a los principios fundamentales del Movimiento? No va ser una claudicació moral per part meva i un reforç del franquisme? De fet, objectivament parlant, aquest acte ¿no va fer de mi una persona que va jurar fidelitat a una forma de feixisme? No vaig ser jo, per ventura, un funcionari franquista? No m’haurien d’haver depurat durant la transició? No em defenso: potser tots els qui ho vam fer ens ho hauríem merescut. Un petit problema: em sembla que no hi hauria funcionaris per substituir-nos, ni presons per encabir-nos, ni persones que poguessin gestionar la nostra presó! En el meu cas d'un dia a l'altre no hauria quedat un sol professor o professora per impartir docència als centres púlics.

Sí, s’hauria fet justícia, a costa que tot es paralitzés i el desastre més gran planés sobre la societat. Sense jutges, sense policies, sense metges oficials, sense milers de polítics en totes les escales.... sí, s’hauria fet justícia –suposant que les forces d’oposició haguessin estat pures i no haguessin comès mai cap delicte!-- a costa d’ensorrar qualsevol possibilitat de supervivència mínimament endreçada.

Sí, fiat iustitia et pereat mundus!