Se sol considerar que disposar d’una mirada objectiva sobre la realitat és garantia de coneixement exacte. Ben al contrari, la percepció enterbolida, diuen, pel sentiment o l’emoció, distorsiona el coneixement de la realitat tal i com és. D’alguna manera és d’ús comú considerar que la visió d’una persona indiferent és més exacte, pel que fa a la realitat, que no pas, posem per cas, la de l’enamorat. És realment així? ¿És menys real el que és percep amb entusiasme que el que es mira amb indiferència?
Pascal deia que calia treure la bena a l’Amor i tornar-li el gaudi dels ulls. Estimar, segons Pascal, ens permetria descobrir tresors amagats en allò que mirem. Com deia Ortega i Gasset en un escrit de joventut, l’amor no és cec ja que la seva missió no és mirar sinó il·luminar, aclarir allò que mirem.
Aquests dies d’estiu, en plenes vacances, quan els ritmes de vida et permeten anar més a poc a poc, sento que Ortega i Pascal tenen raó. Ara que puc mirar la Mediterrània, per exemple, de lluny o de la vora, que puc admirar la seva llum, olorar el seu aroma, escoltar la cadència de les seves onades i contemplar el paisatge que articula a la vora de la costa catalana, aquesta terra que tant m’estimo... sé que en tinc una visió més exacta que no pas qui se la mira amb indiferència. La conec millor i més exactament perquè la miro amb l’entusiasme de l’amor.
Si passejava amb un estranger per aquesta costa estic segur que les nostres impressions divergirien, no tant perquè jo atribueixi a la meva terra nadiua gràcies fictícies que no posseeix, sinó perquè el meu esguard fervorós sorprèn en el paisatge encants amagats que l’estranger desconeix.
Ortega deia que l’amor, d’entrada, és un grau superior d’atenció. Per això arribava a la conclusió que seria més savi envejar l’home apassionat que no pas titllar-lo d’il·lús. Per a l’home apassionat el paisatge no és tan real com en l’indiferent, sinó que és millor.
Crec que Ortega té raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada