Estupidesa

L’historiador italià Carlo Maria Cipolla, al final de la seva vida i amb un notable sentit de l’humor, va publicar un llibre titulat “Allegro ma non troppo”. En ell es preguntava com era possible que hi hagués tants estúpids en tots els àmbits de la societat. Deia que en el món hi havia persones intel•ligents, que eren les que aconseguien beneficis per a elles i per als altres; hi havia persones bones, que eren les que es preocupaven de concedir beneficis per als altres sense pensar en elles mateixes; hi havia persones dolentes, aquelles que no només intenten aconseguir beneficis per a elles mateixes sinó que procuren fer mal als altres, perjudicar-los. Finalment hi havia la categoria dels estúpids: aquelles persones que són capaces de fer mal a les altres sense cap benefici per a elles.

Cipolla, al final de la seva vida va establir tres lleis sobre l’estupidesa humana. La primera és que, en general, els humans subestimem el nombre d’estúpids en circulació. La segona llei diu que l’estupidesa d’una persona és independent de qualsevol altra característica de la seva personalitat (un pot ser un gran coneixedor d’un aspecte qualsevol, una eminència mundial però pot ser un estúpid). I, finalment, a la tercera, que és en la que hi toca més a parer meu, és la que es formula de la manera següent: el nombre d’estúpids no depèn de la categoria intel•lectual o econòmica perquè tendeix a ser constant. El percentatge d’estúpids entre els empleats de banca és el mateix que el dels paletes o el dels catedràtics d’universitat.

L’estúpid no s’ha de subestimar mai! Una persona dolenta és previsible racionalment. L’estúpid no ho és mai. Associar-se amb una persona estúpida és un gravíssim error. És més: és costosíssim!

Crec que Cipolla tenia raó.