Larsson

Confesso que he llegit la trilogia de Stieg Larsson –fa deu dies que he acabat el darrer volum—i, a més, em declaro culpable d’haver vist la pel·lícula sobre el tema del primer volum. Certament que no m’agrada llegir best-sellers tot i que també en el seu temps vaig llegir El Codi da Vinci de Dan Brown... També aquests tres volums m’han agafat l'atenció i, a més, a diferència de El Codi da Vinci els he llegits sense empipar-me amb la inversemblança i les exageracions fantasioses del seu autor.

Llegeixo aquests dies, a la premsa, articles d'alguns intel·lectuals en què manifesten que no llegiran els llibres d’aquest autor suec i que hi ha vida enllà de les seves novel·les. És cert: hi ha vida encara que no es llegeixi cap novel·la. I és cert també que no m’agrada massa que hi hagi lectures massives unidireccionals (a la piscina de l’hotel de Calella on vaig passar dos dies, dels cinc estadants que mandrejàvem al damunt d’una gandula llegint, quatre teníem un volum de Larsson entre mans). Entenc, però, l’èxit de la trilogia. Són novel·les originals que tot i que no seran mai el Quixot i que passaran de moda molt ràpidament, tenen l’atractiu de mantenir una bona trama, de crear un personatge molt curiós com ho és la Lisbet Salander, i de reflectir un món real com ho és el suec. Potser això darrer sigui el que més m’ha atret. Un món real farcit de valors nous i força desorientat.

Durant els darrers anys he llegit també totes les novel·les de Henning Mankell on apareix l’inspector Kurt Wallander. El retrat que fa de la societat sueca és coincident amb Larsson: crític i lleugerament pessimista. Val a dir que Mankell és molt més bon literat que no pas Larsson i dibuixa unes situacions i uns personatges plens de gruix humà...

Sóc de la generació que va admirar la societat sueca la qual, segons la vèiem des d’aquí, fregava la perfecció. Doncs no: un cert buit col·lectiu, un fred i una boira que inclina al pessimisme vital i una freqüència del suïcidi en els joves completament anòmala juntament amb unes restes de nacionalisme feixista en la societat ens forneixen un cert contrapunt al nostre idealisme.

Després de llegir Larsson he anat a mirar la Mediterrània, la llum del migdia d’agost d’un dia assolellat, i m’he omplert de reconciliació amb la meva terra i amb la seva gent, tan desendreçada i un punt caòtica, tant lluny certament de la perfecció sueca, i tan humana encara...

Em fa la impressió que tots els països on el fred, la boira i la humitat són dominants en el paisatge bona part de l’any, i on no es pot fer estada sovintejada al carrer no són llocs on la vida es pugui desenvolupar amb plenitud i amb una certa aposta pel sentit.